Aniversari

i cantar-te a cau d'orella aquesta cançó, potser un dia com hui

ANIVERSARI

Els llums s'han apagat, han tret el pastís,
aplaudien els pares, els tiets i els amics
tots alhora, agrupats en un únic crit,
"que demani un desig, que demani un desig".
I tu, nerviosa, com sempre que et toca ser el centre d'atenció,
has fixat els ulls en un punt imprecís del menjador
un segon, dos segons, tres segons, quatre i cinc.
Els teus ulls cavalcaven buscant un desig,
les espelmes cremaven i alguns dels amics
t'enfocaven amb càmeres de retratar,
una veu comentava "ai, que guapa està"
i jo, en el fons, m'acabava el culet de la copa decidit
a trobar un raconet adequat per fer-me petit, petit.
Del tamany d'una mosca, del tamany d'un mosquit.
Per un cop empetitit, sota els tamborets
i la taula allargada pels dos cavallets,
fer-me pas amb prudència per un entramat
de sabates d'hivern, de confeti aixafat,
i esprintar maleint la llargada dels meus nous passets
i amagar-me entre un tap de suro i la paret
just a temps que no em mengi el collons de gatet.
I escalar les sanefes del teu vestit
i falcar el peu esquerre en un descosit
i arribar-te a l'espatlla i seure en un botó
i agafar un pelet d'aire i, amb un saltiró,
enganxar-te un cabell i impulsar-me en un últim salt final
i accedir al teu desig travessant la paret del llagrimal.
Ara un peu! Ara un braç! Ara el tors! Ara el cap!

I ja dins del desig veure si hi ha bon ambient,
repartir unes targetes, ser amable amb la gent
i amb maneres de jove discret i educat
presentar els meus respectes a l'autoritat,
escoltar amb atenció batalletes curioses als més vells,
fer-me fotos gracioses amb altres il·lustres viatgers
i amb un home amb corbata que no sé qui és.
I en el núvol de somnis que tens a l'abast
i entre d'altres que, ho sento, però ja mai viuràs,
detectar un caminet que m'allunyi del grup
o una ombreta tranquil·la on, desapercebut,
estirar-me una estona i, per fi, relaxar-me celebrant
el plaer indescriptible que és estar amb tu, avui que et fas gran,
mentre a fora de l'ull les espelmes es van apagant.

Manel: ''La cançó del soldadet''

...que l'estimo més del que m'estimo a mi.

Manel: ''La cançó del soldadet''

LA CANÇÓ DEL SOLDADET

Escolteu la cançó del soldadet

que a través d'un ull de bou

veu que volen uns falciots!

I no és que hi entengui molt, el soldadet,

però, que volin els falciots,

deurà voler dir que la terra és a prop.

I tan a prop deu ser que baixa el capità

i intenta no semblar nerviós

mentre acaba la instrucció:

"Concentreu-vos, soldadets, sigueu prudents

i arrapeu-vos a la vida

amb les ungles i amb les dents".

Ja a coberta, els homes resen.

Ja a coberta, els homes resen.

I fa un amén, poc convençut, el soldadet,

i acaricia el seu fusell,

intentant no pensar en res.

Des de proa es van fent grossos els turons,

"soldadet, valor, valor,

que depèn de gent com tu la sort del món".

Però "si una bala enemiga creua el vent

i em travessa el cervell",

es planteja el soldadet,

"les onades m'arrossegaran

i mil peixos de colors

lluitaran per devorar la meva carn".

I és quan pensa "jo m'amago;

quan no mirin, jo m'amago".

Però sempre miren, i el vaixell s'està aturant,

les comportes s'han obert

i, en un segon, s'inunda el mar

de soldats disparant a l'infinit

amb un soldadet al mig,

que carrega mentre insulta a l'enemic.

I entre bomba i bomba tot li va prou bé

fins que una cau just al costat.

Primer es diu "sort, de què t'ha anat…",

però després sent a l'esquena un dolor estrany

i en tocar-se-la li queda tot el braç tacat de sang.

Gira el cap a banda i banda.

Seu a la sorra i descansa.

I mentre arriba el coi de metge, el soldadet

es tranquil·litza repetint

què farà, on anirà, si sobreviu:

"Aniré a ma mare ben vestit

i, abans que res, li hauré de dir

que em perdoni per tractar-la sempre així;

aniré a la Margarida a fer-li un fill

per, només veure'l, intuir

que l'estimo més del que m'estimo a mi".

Manel: ''Benvolgut''

Manel: ''Benvolgut''

Fotografia original de Xavier Vásquez Freire.

Llicència: Creative Commons de reconeixement 2.0 Genèrica (CC BY 2.0).

BENVOLGUT

Benvolgut, permet-me suposar

que, malgrat que no haguem gaudit de presentació oficial,

més o menys, així com jo, estàs assabentat

de la meva existència, de les coses que faig.

Benvolgut, jo ho reconec, què hi faré, covard de mi?

No és que siguis cada tarda el meu tema preferit,

vostres són les promeses que ningú ja complirà,

vostres les nits que els telèfons no paraven de sonar.

Però sí que et vaig veient en discos que al final no et vas endur

i alguns quina meravella, i alguns que mai tindràs prou lluny,

benvolgut, i en un somriure que fa sola caminant

i en aquella foto antiga oblidada en un calaix:

Heu parat una furgoneta aprofitant la vista privilegiada d'una ciutat.

Tu assenyales l’absis romànic d’una catedral i sou joves i forts!

I sentiu l'eternitat al vostre davant!

I, benvolgut, ni sospiteu que gent com jo estem esperant.

I que simpàtics que se us veu, i quin mal devia fer,

i m’ho imagino -o ho intento- i t’asseguro que comprenc

que encara avui, sense remei, tot trontolli un segon

quan un amic, amb bona fe, pronuncia el vostre nom.

Però vull pensar que tot va bé i que no enyores aquells temps,

que fins i tot en recordar no saps per què però estàs content

i vas veient coses pel món que t’estan agradant tant

i agraeixes que entre els dos em féssiu créixer amagat.

Amagat en mentidetes, en dubtes emprenyadors,

en cada intuïció fugaç d’una vida millor,

amagat en “som molt joves per tenir res massa clar”,

amagat en “no sé què és, però, nena, no puc respirar”.

Ai, benvolgut, que estrany si un dia et van fer mal

el meu amor, la meva sort, les meves mans

o el meu dit resseguint-li la columna vertebral!

Benvolgut, que ha arribat i es vol quedar!

Ai aquests dits, no són senzills, de gent com jo

que estava esperant.

Benvolgut, ho deixo aquí, que sé que ets un home ocupat.

Suposo que és moment d’acomiadar-me esperant

no haver-te emprenyat massa, no haver semblat un boig,

que la força ens acompanyi, adéu, fins sempre, sort!

Per si un dia ens creuem ja em disculpo, que em conec,

faré d’home seriós, esperaré darrere dret

mentre tu li fas brometa, “veig que ara els busques alts”,

mentre tu et reivindiques com molt més elegant.

Farem adéu i marxarem i ella em dirà que t’ha vist vell

i, pas a pas, ja estaràs tan lluny

com el cretí que abans d’entrar a Història li tocava el cul

arrambant-la contra els arbres del costat d’un institut.

Ai, pobrets meus, com s’haguessin espantat,

si entre els matolls, sortim tu i jo dient

“ei, aquí els senyors, estem esperant.

Xicots, aneu fent lloc,

que estem esperant”.