Fragment final del poema ''Coral Romput'' de Vicent Andrés Estellés dit per Ovidi Montllor

Fragment final del poema ''Coral Romput''
de Vicent Andrés Estellés
dit per Ovidi Montllor
amb Toti Soler a la guitarra.

[...]

De vegades voldria fer versos nobilíssims
i dir antigues coses amb plena dignitat,
anomenar il·lustres personatges i llocs
i treballar esveltes metàfores de sal
intercalant alguns "Oh la lluna! Oh, les verdes
illes assolellades!": tot això que m'agrada
llegir en certs poetes, i tot dessota el signe
mozartià de Goethe. Però no puc. No sé.
De vegades voldria ser filòsof, tenir
un sistema. O escriure coses rigorosíssimes.
Però potser m'agrada massa veure la dona
del metge quan pren banys de sol a la terrassa.
Potser té ella la culpa de que jo mai no puga
veure aquests desigs complits i satisfets.
Em posa nerviós i només escriuria
S. O. S. per totes les parets, les finestres.
Demà o despús-demà o el catorze de juny
de mil nou-cents noranta, oh Mort, vindràs per mi
i jo no podré valdre'm: faràs de mi el que vullgues.
Una cosa et demane i vull que no l'oblides:
jo només vull que em tombes a una hora que permeta
soterrar-me a migdia, sense que calga estar
un temps en el Dipòsit: em dóna por pensar
que tal volta, quan muira, em passaré unes hores,
el termini legal, allí, sol, al Dipòsit.
Jo vull, Mort, que em soterren de seguida: ja ho saps.
Tot el dia caçant amb el pare, aquell dia
terrible de ponent. I els pins de Porta-Coeli.
I el barranc. Tot el dia anant amunt i avall
pare i fill. Tot el dia terrible de ponent.
I enllà els forns de la calç. I el pa que, pel ponent,
punxava en les genives, feia mal en la llengua.
L'aire, com unes flames, se't ficava pels nassos
i et bullia el cervell pegant colps contra els ossos
del crani, tot el dia, i els ulls et feien mal,
semblava que volien eixir-se-te'n els ossos
de la cara. I tenies unes ganes enormes
d'orinar i orinaves quatre gotes a penes.
Una gota d'orí persistia en un jonc
fent-lo vibrar primer i vinclant-lo després.
I la gota era un lloc de besllums on el sol
insistia, insistia, es feia quasi gràvid.
El fill seguint al pare, tot el dia, caçant.
La il·lusió del pare, el silenci dels dos
acostant-se a una mata, i la pedra llançada
a la mata, i l'espera, i altra vegada amunt
i avall. Les espardenyes desventrades, desfetes.
I aquell dolor de cap. I la set. I el ponent.
Totes les cames plenes d'esgarranys i de pols.
I el tren. I el fill dormint contra el muscle del pare.
I la mà gran del pare, aspra i suau i trèmula,
aclarint els cabells desordenats del fill.
El silenci del pare que no havia caçat
res, els dos en silenci, el fill dormint, el pare
callat, tornant a casa, i el fill mirant el pare:
"L'alcaravà, jo crec que l'ha tocat d'una ala..."
I el silenci del pare que havia fracassat
davant el fill, i el fill amb una obscura pena.
Avui, diumenge, un pare haurà anat a un asil
a dur-li uns caramels al seu fill; una mare
endolada anirà pel carrer amb un fill
alt i prim, vergonyós -aqueixa mare, aqueix
fill que et causen, en veure'ls, un dolor, una oculta
tendresa-; una donzella haurà deixat de ser-ho;
algun funcionari haurà passat el dia
vestit damunt el llit d'alguna pensió,
recordant el seu poble, potser alguna núvia
que va tenir, potser el seu llit de canonge;
un marit tindrà ganes de plorar contemplant
la seua dona car no li cabrà cap dubte
de res de tot allò, i plorarà mirant
els seus fills; la comare estarà nerviosa,
se n'anirà al telèfon, cridarà el seu amant,
tot deixant la partera tota plena de crits;
el rector tractarà que la seua mare
comprenga que no deu pensar allò que pensa
del metge del cantó i aquella xica rossa;
la portera haurà vist eixir la del tercer
i haurà dit que no sap com el marit està
tan boig amb ella, prima i amb un cap massa gros;
una mare haurà anat a casa del seu fill
amb unes llonganisses, amb un tros de bescuit,
i haurà llavat la roba perquè la seua nora
estiga més tranquil·la; un nuvi haurà comptat
amb la mà a la butxaca tots els diners que duia;
una xica de blanc haurà deixat que el nuvi
la besàs a la boca per primera vegada;
hi haurà músiques pobres i el vi de les tavernes;
una dona haurà eixit pegant crits al carrer
i el seu marit darrere brandant un ganivet
i els tres fills abocant-se al balcó plens de plors;
l'adolescent que escolta les músiques de Gerswhin
amb el seu aparell de galena; i la mare
que resa a Sant Pancraç recolzant una estampa
del Sant contra un pitxer; i hi haurà qui escriu versos
i els posa en net amb una cal·ligrafia noble,
demorant-se en les corbes, sentint-se'n satisfet,
i es repeteix certs versos, i després s'hi sent trist,
i voldria tenir prop la seua cosina
i sentir contra el seu el cos bru de la xica,
sentir-lo com un cànter, suau, fresc, exultant;
i l'aire en la cortina. Aquest mes no podré
anar al cementeri; anirà ma germana
amb qualsevulla amiga; per primera vegada
no aniré al cementeri a portar unes flors,
a posar unes flors al nínxol de ma filla.
Davant el nínxol hi ha un xiprer esveltíssim.
Jo vull que quan em muira em soterren allí,
no ja als peus del xiprer: vull dir als peus del nínxol
on és el cos petit de la meua fílleta,
i tenir-la al capçal, i tenir al capçal
un àngel, el meu àngel, com si ella m'hagués
de despertar el dia del Judici Final,
igual que em despertava tants de dies abans.
Té dues ales, com les tenen tots els àngels:
de vegades les pense com uns cognoms ja assumptes.
Però vull que em soterren no en un nínxol, en terra,
no per humilitat: sols pel que tinc de pare,
de pare que volia anar a quatre cames
amb la filla damunt per tot el passadís:
de pare que volia rebolcar-se per terra
i jugar amb la filla rebolcant-se per terra.
Vull que em deixen en terra quan em muira. Voldria
que aquest desig que dic fos per humilitat.
Però no és per això; és pel que tinc de pare.
De pare d'un fill mort. D'un fill ja soterrat.
Dit d'una forma bàrbara: sé que Déu es fa càrrec.
Dormiran els veïns del quint pis: ella deu
dormir animalment, amb el llençol damunt,
cara al cel, amb els braços creuats darrere el tos.
El marit dormirà de costat: del costat
dret, amb el colze dret ficat baix del coixí.
Els veïns del primer -"Oh, qué tal, cómo está"-
potser tornaran ara del cine, del cafè;
ella anirà per casa en camisa, amb sabates
de tacó, mentre es grata una natja o l'espatla.
Ell, potser, ja s'haurà gitat. No tenen fills.
Ella té un gran desig de tenir fills. Ell calla.
Ella besa, amb uns besos enormes, els infants.
Quasi no són a casa. Tenen amics. Se'n van.
Sempre tornen de nit. Sobretot els dissabtes
tornen tard. Al quart pis hi ha un vell. Fa vora un any
se li morí la dona. Viu a soles. No parla
quasi mai amb ningú. Vénen, de quan en quan,
dues mongetes. Una, la més jove i més blanca,
és filla d'ell. La rep nerviós, com un nen.
Mira la seua filla. No sap què dir: només
mira la seua filla. De vegades voldria
agafar-li les mans; es conté a dures penes.
De vegades voldria agafar-li les mans
i agenollar-se en terra. Es conté a dures penes.
Després, discretament, l'altra mongeta dóna
a entendre que ja és tard. Ell es queda més sol.
Va per la casa, sol, i plorant, com un gat,
com el gat oblidat a la casa quan ve
l'estiu a la família tanca i se'n va al seu poble.
La casa, amb una olor de "colilles" per terra
i en certs llocs el perfum que deixen les mongetes.
I la dona prenyada que sent créixer el fill
a les seues entranyes, i la dona, desperta,
que sent desfer-se el fill totes les matinades
des de fa divuit mesos; i l'aixeta, a la cuina,
que tanca mal i cauen gotes de quan en quan,
i el fill que plora en somnis, i el fill que es mor i els pares
que no saben que es mor, al costat seu, allí,
i la xica que vol a Eusebi, i la criada
que li fan mal els ossos, i el xic de la botiga
que dorm com una pedra. I el silenci absolut:
un silenci de nínxol desocupat encara,
però que està comprat, encara buit, allí,
entre els nínxols ja amb morts. Veig els nínxols, els nínxols
encara buits, encara sense morts, i ja vells,
quan vaig al cementeri. I de sobte, al despatx,
aquesta nit em sé dins d'un nínxol d'aquells,
i m'entren unes ganes horribles de plorar,
i tots dormen, i és just que tots dormen, ho sé,
i açò no és ningun nínxol, açò és el meu despatx.
I em sent, sense taüt, ajagut en un nínxol,
encara viu, ho sé, i no puc evitar-ho.
I ara me n'aniria pegant crits per la casa,
i amb això no sabria si jo estic viu encara,
ni encara que Isabel em digués que estic viu,
ni encara que els veïns deixassen els seus llits
i pujassen a casa i em diguessen que estic
viu i que estic en casa. I no gose tocar-me,
i no gose mirar-me, i tinc por, i tinc ganes
de resar, i no puc, tinc por de mi mateix,
tanque els ulls per no veure. I pense les parets
blanques del cementeri de Burjassot, per on
entraven els cadàvers, i recorde la por
que tenia a tocar-les, i com tancava els ulls
per no veure el Dipòsit, allí, entrant a la dreta.
L'autòpsia del iaio, allà, dessota el sol
feroç de juliol, i la sang, i les mosques,
i la pols del camí, i la sang altra volta,
i matèries grogues, i matèries grises,
i totes llefiscoses, i la pols, i les mosques,
i la pau del secà quiet en el migdia,
i el colp, el colp petit de la fulla d'un únic
llegonet que, lluny, sol, pega en alguna pedra.
La calç de les parets i la sang de l'autòpsia.
L'estrèpit fugitiu, com de seda rompuda,
com d'un tel esgarrat, d'uns ocells, d'unes ales.
I silenci altra volta. L'ascensor, l'ascensor
ara puja, lentíssim i nocturn, funeral:
potser hi ha algun malalt, ve algun metge potser,
potser ve el funerari amb un metre tirat
damunt el muscle, amb una llapissera a l'orella,
o amb un cigarret apagat entre els llavis,
i potser duu un taüt, i unes fustes, i uns draps
negres i grocs. I puja l'ascensor. I l'escolte.
I encara no s'atura. I puja. I puja encara.
I no puc menejar-me i eixir i obrir la porta
i abocar-me a l'escala. I puja l'ascensor:
no deixa de pujar. Ja no en deuen quedar
més pisos, però encara el sent pujar, lentíssim.
Ara el sent per damunt el meu cap, i gravita
damunt el meu cervell tot l'enrenou dels ferros.
I voldria tornar-me'n i viure a Burjassot,
veure des del balcó de la casa on vaig nàixer
un colomer, les teules i enllà els pins de les monges.
I sóc ací. I no puc. No puc fer res de res.
Aquest és el meu lloc. Jo dec romandre ací,
entre misèria i pànic, entre fracàs i espera.
Vaig palpant les parets del passadís, a fosques.
M'entra el pànic de sobte. Em puja des dels dits.
Tinc por de les parets. Mare, pare... ! No puc.
Hi ha de sobte un silenci, sec, del tot, absolut.
No s'ou res. Res de res. Tots són, ara, als seus nínxols.
El passadís és llarg. És més ample que mai.
També és més llarg que mai. Evite les parets.
Camine en la foscor del passadís nocturn.
De sobte pense que l'ascensor no ha baixat
i no s'ha oït obrir ni tancar una porta,
i deu estar, quiet, en un lloc de l'escala,
en un pis qualsevol, evidentment sinistre,
amb el seu llum groguenc entre l'obscuritat:
a punt, com si esperàs, quiet i funeral.
Amb el seu llum groguenc enmig de la foscor.
Atent d'alguna forma. O simplement a punt.

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Primera edició de ''La clau que obri tots els panys (1954-1957)'' de Vicent Andrés Estellés, 
editat per la Diputació Provincial de València. València, 1971. 170 pàgines. 22,5 x 16 cm.

Ovidi Montllor recitant ''Coral romput'' de Vicent Andrés Estellés

Ovidi Montllor recitant ''Coral romput'' de Vicent Andrés Estellés

CORAL ROMPUT (Part I)

''Si com l'infant que sap pel carrer seu prou bé anar...''

(AUSIÀS MARCH)

Una amable, una trista, una petita pàtria,
entre dues clarors, de comerços antics,
de parelles lentíssimes, d'infants a la placeta,
de nobles campanades i grans llits de canonge,
d'una certa grogor de pianos usats,
mentrestant la humitat amera l'empedrat
-hi ha fulles de lletuga espargides per terra-,
la conca entre les cames, el rosari en família,
la corda de l'escala -el carrer de la Mar,
el carrer del Miracle- i la filla major
brodant inicials conjugals al coixí,
l'avi de cos present entre quatre brandons,
els corcons de la taula. Una lenta tristesa,
un amor, unes llàgrimes, una pobra nostàlgia.
He tornat. Feia temps que no havia tornat.
Les rajoletes blanques, una olor de pinassa.
Entre dues clarors recórrec uns carrers.
Sé que t'he de trobar avui, demà -no sé.
Tampoc no ho vull saber. No voldria saber-ho.
Sentiria aleshores una tristesa horrible.
T'he despullat de tot allò que m'agradava.
De tot allò només et queda l'alegria.
Jo només busque en tu l'alegria de viure.
Només aquella joia. Només, només, només!
Ara que estic a punt d'estar més trist que mai.
Ara que em resistesc dèbilment a estar trist.
Ara que només tinc ganes d'estar alegre,
ara que aquest desig és l'únic que em sosté
mentre vaig, vinc i torne i calle i no dic res.
Recórrec uns carrers, entre dues clarors,
i sent el veïnat ocult de l'alegria
i en girar un cantó crec que em vaig a morir.
Senyals, només, de tu. Les parelles lentíssimes,
esperances encara. Jo sé que t'he de veure.
Em resistesc a creure que tot ho he perdut ja,
que he perdut el meu dret, vull dir, a l'alegria,
que he perdut el meu dret, vull dir, a tu, a la teua
companyia, a la teua alegria de viure.
Ho he perdut tot, però no t'he perdut encara.
Encara vius, oh tu. Encara vius -i et sé.
Pel dia fou mercat. Només hi ha olor de peix,
una humitat, per terra, bruta i apegalosa.
Era alegre estimar-se. Afirmativament
anàvem pels carrers, entre éssers i coses.
La vida era un carrer amb camions i nuvis
i xiquets i llençols estesos als balcons,
i per damunt de tot un enrenou de ferros
i de xiulits de trens que anaven i venien.
Hi havia el home aquell que venia diaris,
i la xica, de blanc, assetjada per tots.
Hi havia el Monestir de Santa Clara en l'aire
del crepuscle tranquil, com el llum de les cases
i un cansament dolcíssim i una secreta pena.
Hi ha poetes que quan es disposen a escriure
posen damunt la taula el cendrer, les tisores,
el tinter, el secant i moltes coses més.
Calculen les distàncies des del cap al paper.
Discretament assagen poc després el posat.
Darrerament escriuen, i escriuen coses pulcres,
potser renaixentistes, perfectament inútils,
sense les quals els hòmens treballen, amen, moren.
Hi ha poetes que, quan escriuen, en un lloc
deixen cor i rellotge -molesta el seu tic-tac
de corcó que rosega la pobra fusta humana-;
s'asseguren abans que dormen els seus fills
i dorm la seua dona, i aleshores es trauen
els versos com si fossen fotos d'una "vedette"
-cada vers té una imbècil vanitat de "vedette"-
i consideren, greus, cadascun dels seus béns.
Ara passa un tramvia pel carrer de la Pau.
M'agrada, per la nit, escoltar els tramvies
(els tramvies, de nit, deuen passar tots plens
de grans peixos i dones ofegades i inflades).
Un dia escriuré un llibre, un llibre amb el teu nom:
ha d'arribar un dia que diré el teu nom secret,
un nom com una pedra de riu, assuavida,
un nom com una flor impensada en un marge,
un nom festiu de vinyes i el crepuscle en la mar,
un nom com un riu-rau amb les vocals obertes
i l'airet de la mar per la cal·ligrafia.
Dans l'ombre, dans les yeux, dans l'incendie du boix.
Recorde Dominique. I recorde la molsa
que creix entre les lloses del pati de Sant Roc.
Són unes lloses blaves, quasi blaves més bé.
Per l'un costat es veu la mar damunt els pins.
El tic-tac del rellotge, els papers del diari,
les inundacions en el delta de Po,
unes ganes amargues de tornar tenaçment
al meu Coral romput, i aquest dolor de cap
que no em puc llevar mai. Porte no sé quants dies,
porte no sé quants mesos sense escriure ni un vers.
M'han passat massa coses. Potser tot siga això.
Però ara és necessari que escriga certes coses,
certes coses que mai no ha de llegir ningú,
que ningú no ha d'entendre fins que jo estiga mort
i siga tard i siga perfectament inútil:
jo sé, i m'ho calle, qui s'esgarrarà la carn
amb les ungles, plorant tot un espès estiu.
Potser mai no he sentit una necessitat
tan salvatge d'escriure. Però em fa mal el cap.
No sé quantes vegades he desistit d'escriure
per això, per aquest mal de cap que no em deixa.
Ara dorm el meu fill. Pense que ara el meu fill
dorm allà, en el meu poble, al costat de sa mare.
De vegades voldria ser com altres poetes
i haver escrit uns versos honestament rimats
on digués l'alegria que quasi sempre tenen
els ulls blaus del meu fill, oh i el seu cabell ros,
les seues galtes fines com un vers mai no escrit,
com el vers que no he escrit però que vull escriure
-com d'una monarquia europea del Nord.
M'agradaria dir: ara ha passat un cotxe,
feia un petit soroll damunt l'asfalt humit
com si anàs desprenent uns pètals de l'asfalt.
No és això exactament. Dans l'ombre, dans les yeux.
(...)

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS