Bon Nadal i Bon Any Nou!

Bon Nadal i Bon Any Nou en Valencià, llengua dels Països Catalans!!!

Nadala del programa ''Babaclub'' de Canal 9

Diuen que el Català no es parla. Volen que el Català no es parli.

'Volen que el Català no es parli'
 [Plataforma per la Llengua]

Realitzat per la Plataforma per la Llengua, desmunta tòpics espanyolistes sobre el Català.

Aquest vídeo, publicat fa un parell de setmanes a la xarxa per la Plataforma per la Llengua, contradiu amb dades alguns tòpics espanyolistes relatius a la llengua catalana, com ara que el Català es parla poc, que els nouvinguts no el parlen, que se'n perd l'ús, que no és una llengua de negocis… o que no pot ser la llengua vehicular a l'escola.

Després de les declaracions del ministre espanyol José Ignacio Wert afirmant que vol espanyolitzar els xiquets catalans i les xiquetes catalanes, com també de la seua polèmica per la reforma educativa del règim espanyol que implica un nou atac a la immersió lingüística catalana, el vídeo ha tornat a circular amb molta força a la xarxa.

Algunes de les dades que presenta són les següents: 12.685.000 persones entenen el Català; 500.000 nous parlants de Català en els darrers set anys; hi ha un 76,5% de parlants de Català a Catalunya; és la catorzena llengua més parlada de la Unió Europea, i la vint-i-setena en el rànquing mundial segons el pes econòmic; el 80% de la societat catalana dóna suport al sistema d'immersió; hi ha un milió de lectors i lectores de diaris en Català i dos milions d'oients que escolten ràdio en Català. A més, és la vuitena llengua més activa a internet.

DIUEN QUE EL CATALÀ NO ES PARLA.

VOLEN QUE EL CATALÀ NO ES PARLI.

IX!: ''Immersió' (2012)

'Immersió' de la banda catalana Ix! és la cançó que sona de fons en el vídeo de la Plataforma per la Llengua. Hi ha un altre vídeo d'aquesta cançó de visuals creats amb motiu de la presentació del tercer disc del grup Ix! a Ca L'Estruch de Sabadell divendres 13 de gener de 2012. Aquest segon vídeo va ser fet amb il·lustracions d'Eloisa López i Lluís Campmajó (Eloole) i animació d'aeoole.com, i conta amb la col·laboració de Jordi Jiménez. Es pot veure ací (Vimeo) o ací. (Youtube).

Sílvia Montells cantant ''Som'', dels Obrint Pas

La Sílvia Montells ens regala una nova cançó versionada, aquest colp una cançó dels Obrint Pas: "Som".

Sílvia Montells: ''Som''.

La versió original de la cançó ''Som'' va ser publicada pels Obrint Pas al disc ''La flama'' l'any 2004. Pots escoltar una versió en directe pels Obrint Pas ací.

SOM

Som la cançó que mai s'acaba,

Som el combat contra l'oblit,

Som la paraula silenciada,

Som la revolta en un sol crit.

Som l'espurna que encén la flama,

Som la lluita que em compartit,

Som la pedra en la barricada,

Som el poble per construir.

I quan la nit ens ve a buscar

Som tot un món per estimar,

Som una història per guanyar,

Tot un futur per començar!

Som llàgrimes en la mirada,

Som el coratge de seguir,

Som la ferida mai tancada,

Som la història que no han escrit.

Som l'arbre enmig de la tempesta,

Som els estels que vam teixir,

Som l'esperança i la tristesa,

Som el poble per construir.

I quan la nit ens ve a buscar

Som tot un món per estimar,

Som una història per guanyar,

Tot un futur per començar!

Sílvia Montells

''El Valencià a Alacant: Una història amagada''

'El Valencià a Alacant: Una història amagada',
un documental del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans

''El Valencià a Alacant: Una història amagada''

El documental s'ha fet amb la col·laboració del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant

En un format audiovisual, produït pel SEPC (Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans) i amb la col·laboració d'entitats com el Departament de Filologia Catalana de la Universitat d'Alacant, en aquest documental que es diu «El Valencià a Alacant, una història amagada» podem fer un recorregut per la situació del Catalá valencià a Alacant. A través de testimonis de gent major que hi ha viscut tota una història de repressió i prohibició cap al Català, fins als testimonis més joves que amb la seua faena dia a dia fan possible la resistència de la nostra llengua se'ns conta, amb aquest documental, una història amagada. Com el Valencià i, amb ell, la cultura nacional han patit la discriminació història i també durant els últims anys i com les noves generacions lluiten per recuperar-lo.

Direcció, guió i càmera: Nerea Roig Lasheras, Maria Rico Serrano, Rafa Prats Bernabeu, Paloma Vicedo Garcia.

Muntatge: Borumballa Estudios.

El documental 'Una llengua que camina' i Pau Alabajos reben avui el premi anual a la millor iniciativa en favor de la llengua catalana, que atorga la Fundació Huguet

Una llengua que camina

(Octubre 2011 - Documental de TV3)

El reportatge de VilaWeb i TV3 'Una llengua que camina' i el cantant Pau Alabajos reben avui el premi anual a la millor iniciativa en favor de la llengua catalana, que atorga la Fundació Huguet.

El premi el lliura aquest migdia el batlle de Castelló. L'acte de lliurament es fa aquest migdia a l'ajuntament de Castelló, sota la presidència del batlle de la ciutat Alfonso Bataller, curiosament del Partit Popular, que és en funció del seu càrrec també el president de la Fundació.

Videoclip de la cançó ''Fosses del silenci'' de Pau Alabajos

(''Una amable, una trista, una petita pàtria'', Bureo Músiques, 2011).

Videoclip projectat al concert inaugural del Barnasants 2011.

Realitzador: Àngel Font.

Per molts anys, Ovidi

Ovidi Montllor

(Alcoi, 4 de febrer de 1942 - Barcelona, 10 de març de 1995)

Poema ''M'aclame a tu'' de Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 4 de setembre de 1924 - València, 27 de març de 1993) amb veu i música de Ovidi Montllor (Alcoi, 4 de febrer de 1942 - Barcelona, 10 de març de 1995). Del concert "Raimon: 30 anys al Vent". 23 d'abril de 1993 al Palau Sant Jordi de Barcelona. Fragment extret del documental "Crònica d'un artista" - Televisió de Catalunya (2005).

M'ACLAME A TU

M'aclame a tu, mare de terra sola.

Arrape els teus genolls amb ungles brutes.

Invoque un nom o secreta consigna,

mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat

segueix camins, segueix foscos camins,

m'agafe a tu, os que més estimava

i cante el jorn del matí il·limitat.

El clar camí, el pregon idioma

un alfabet fosforescent de pedres,

un alfabet sempre amb la clau al pany,

el net destí, la sendera de llum,

sempre, a la nit, il·luminant, enterc,

un bell futur, una augusta contrada!

Seràs el rent que fa pujar el pa,

seràs el solc i seràs la collita,

seràs la fe i la medalla oculta,

seràs l'amor i la ferocitat.

Seràs la clau que obre tots els panys,

seràs la llum, la llum il·limitada,

seràs confí on l'aurora comença,

seràs forment, escala il·luminada!

Seràs l'ocell i seràs la bandera,

l'himne fecund del retorn de la pàtria,

tros esquinçat de l'emblema que puja.

Jo pujaré piament els graons

i en arribar al terme entonaré

el prec dels béns que em retornaves sempre.

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Hui s'estrena ''Floquet de neu'', primer film infantil en Català al País Valencià

Vídeo del trailer oficial de ''Floquet de neu'',

primer film infantil que s'estrena en Català al País Valencià

Escola Valenciana promourà el film en les escoles de València ciutat, de l'Horta Nord i de l'Horta Sud

El film infantil 'Floquet de neu' s'estrena hui amb més de seixanta còpies en Català a tots els Països Catalans. Entre ells, els cinemes Ocine de València. Així doncs, 'Floquet de neu' será el primer film infantil que es projectarà en Català al País Valencià. Això és possible arran de l'acord entre la distribuidora Filmax i l'exhibidora Ocine, amb la voluntat d'ampliar la quota de mercat. Aixó també significa un pas endavant en la normalització de l'exhibició de films en Català, un pas endavant que s'ha fet sense cap ajut econòmic.

Cal destacar el paper d'Escola Valenciana, que promourà el film en les escoles de València ciutat, de l'Horta Nord i de l'Horta Sud, que tindran descomptes en les sessions del cap de setmana. La projecció de 'Floquet de Neu' coincideix amb el final de la campanya de tardor de cinema a l'escola d'Escola Valenciana, que ha coordinat cicles de projeccions a cinemes i auditoris. En total, més de 30.000 alumnes han assistit a les projeccions que s'han fet a vint-i-cinc municipis del País Valencià. 'El nostre repte és arribar amb el programa de pel·lícules doblades en la nostra llengua als exhibidors per tal que s'adonen que el cinema en Valencià és interessant des del punt de vista comercial i que hi ha una important demanda de públic', va dir Vicent Moreno, president d'Escola Valenciana, que té ara com a objectiu de dur l'oferta d'estrenes en Català a les sales de tot el País Valencià durant tot l'any.

Enllaç d'interès:

-Francesc Felipe: 'Cinema en català a València per voluntat i sense cap ajut econòmic', Vilaweb, 23-12-2011. (Enllaç actualitzat a les 16:00 hores)

La muixeranga i la llengua

El programa Trau la llengua de Canal 9 visita

les Festes de la Mare de Déu de la Salut d'Algemesí

(Ribera Alta - País Valencià) amb motiu

del seu programa sobre balls (capítol 13 de Trau la llengua).

Enllaços relacionats:

-Vídeo de la candidatura de les Festes de la Mare de Déu de la Salut d'Algemesí per formar part de la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la UNESCO(en Castellà).

-La UNESCO declara la Muixeranga Patrimoni de la Humanitat

-Algemesí reviu les festes de la Mare de Déu de la Salut

Una llengua que camina

Una llengua que camina

(Octubre 2011 - Documental de TV3)

Amb motiu de la Diada Nacional del País Valencià, avui diumenge 9 d'octubre, "El documental" estrena "Una llengua que camina", un treball que mostra l'estat de salut del Valencià a partir de la quotidianitat de cinc persones de diferents àmbits socials, professionals i geogràfics que van participar a la diada del 2010 en les celebracions dels 25 anys de Trobades d'Escoles en Valencià.

Ovidi Montllor recitant ''Coral romput'' de Vicent Andrés Estellés

Ovidi Montllor recitant ''Coral romput'' de Vicent Andrés Estellés

CORAL ROMPUT (Part I)

''Si com l'infant que sap pel carrer seu prou bé anar...''

(AUSIÀS MARCH)

Una amable, una trista, una petita pàtria,
entre dues clarors, de comerços antics,
de parelles lentíssimes, d'infants a la placeta,
de nobles campanades i grans llits de canonge,
d'una certa grogor de pianos usats,
mentrestant la humitat amera l'empedrat
-hi ha fulles de lletuga espargides per terra-,
la conca entre les cames, el rosari en família,
la corda de l'escala -el carrer de la Mar,
el carrer del Miracle- i la filla major
brodant inicials conjugals al coixí,
l'avi de cos present entre quatre brandons,
els corcons de la taula. Una lenta tristesa,
un amor, unes llàgrimes, una pobra nostàlgia.
He tornat. Feia temps que no havia tornat.
Les rajoletes blanques, una olor de pinassa.
Entre dues clarors recórrec uns carrers.
Sé que t'he de trobar avui, demà -no sé.
Tampoc no ho vull saber. No voldria saber-ho.
Sentiria aleshores una tristesa horrible.
T'he despullat de tot allò que m'agradava.
De tot allò només et queda l'alegria.
Jo només busque en tu l'alegria de viure.
Només aquella joia. Només, només, només!
Ara que estic a punt d'estar més trist que mai.
Ara que em resistesc dèbilment a estar trist.
Ara que només tinc ganes d'estar alegre,
ara que aquest desig és l'únic que em sosté
mentre vaig, vinc i torne i calle i no dic res.
Recórrec uns carrers, entre dues clarors,
i sent el veïnat ocult de l'alegria
i en girar un cantó crec que em vaig a morir.
Senyals, només, de tu. Les parelles lentíssimes,
esperances encara. Jo sé que t'he de veure.
Em resistesc a creure que tot ho he perdut ja,
que he perdut el meu dret, vull dir, a l'alegria,
que he perdut el meu dret, vull dir, a tu, a la teua
companyia, a la teua alegria de viure.
Ho he perdut tot, però no t'he perdut encara.
Encara vius, oh tu. Encara vius -i et sé.
Pel dia fou mercat. Només hi ha olor de peix,
una humitat, per terra, bruta i apegalosa.
Era alegre estimar-se. Afirmativament
anàvem pels carrers, entre éssers i coses.
La vida era un carrer amb camions i nuvis
i xiquets i llençols estesos als balcons,
i per damunt de tot un enrenou de ferros
i de xiulits de trens que anaven i venien.
Hi havia el home aquell que venia diaris,
i la xica, de blanc, assetjada per tots.
Hi havia el Monestir de Santa Clara en l'aire
del crepuscle tranquil, com el llum de les cases
i un cansament dolcíssim i una secreta pena.
Hi ha poetes que quan es disposen a escriure
posen damunt la taula el cendrer, les tisores,
el tinter, el secant i moltes coses més.
Calculen les distàncies des del cap al paper.
Discretament assagen poc després el posat.
Darrerament escriuen, i escriuen coses pulcres,
potser renaixentistes, perfectament inútils,
sense les quals els hòmens treballen, amen, moren.
Hi ha poetes que, quan escriuen, en un lloc
deixen cor i rellotge -molesta el seu tic-tac
de corcó que rosega la pobra fusta humana-;
s'asseguren abans que dormen els seus fills
i dorm la seua dona, i aleshores es trauen
els versos com si fossen fotos d'una "vedette"
-cada vers té una imbècil vanitat de "vedette"-
i consideren, greus, cadascun dels seus béns.
Ara passa un tramvia pel carrer de la Pau.
M'agrada, per la nit, escoltar els tramvies
(els tramvies, de nit, deuen passar tots plens
de grans peixos i dones ofegades i inflades).
Un dia escriuré un llibre, un llibre amb el teu nom:
ha d'arribar un dia que diré el teu nom secret,
un nom com una pedra de riu, assuavida,
un nom com una flor impensada en un marge,
un nom festiu de vinyes i el crepuscle en la mar,
un nom com un riu-rau amb les vocals obertes
i l'airet de la mar per la cal·ligrafia.
Dans l'ombre, dans les yeux, dans l'incendie du boix.
Recorde Dominique. I recorde la molsa
que creix entre les lloses del pati de Sant Roc.
Són unes lloses blaves, quasi blaves més bé.
Per l'un costat es veu la mar damunt els pins.
El tic-tac del rellotge, els papers del diari,
les inundacions en el delta de Po,
unes ganes amargues de tornar tenaçment
al meu Coral romput, i aquest dolor de cap
que no em puc llevar mai. Porte no sé quants dies,
porte no sé quants mesos sense escriure ni un vers.
M'han passat massa coses. Potser tot siga això.
Però ara és necessari que escriga certes coses,
certes coses que mai no ha de llegir ningú,
que ningú no ha d'entendre fins que jo estiga mort
i siga tard i siga perfectament inútil:
jo sé, i m'ho calle, qui s'esgarrarà la carn
amb les ungles, plorant tot un espès estiu.
Potser mai no he sentit una necessitat
tan salvatge d'escriure. Però em fa mal el cap.
No sé quantes vegades he desistit d'escriure
per això, per aquest mal de cap que no em deixa.
Ara dorm el meu fill. Pense que ara el meu fill
dorm allà, en el meu poble, al costat de sa mare.
De vegades voldria ser com altres poetes
i haver escrit uns versos honestament rimats
on digués l'alegria que quasi sempre tenen
els ulls blaus del meu fill, oh i el seu cabell ros,
les seues galtes fines com un vers mai no escrit,
com el vers que no he escrit però que vull escriure
-com d'una monarquia europea del Nord.
M'agradaria dir: ara ha passat un cotxe,
feia un petit soroll damunt l'asfalt humit
com si anàs desprenent uns pètals de l'asfalt.
No és això exactament. Dans l'ombre, dans les yeux.
(...)

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS