Estelades i crits d'independència al concert de Sant Esteve del Palau de la Música

El ‘Cant de la Senyera’ en la realització del Canal 33

Cantaires i públic han fet voleiar les estelades durant la interpretació del Cant de la Senyera, al final del tradicional concert

L'Orfeó Català ha ofert al Palau de la Música Catalana el tradicional concert de Sant Esteve, que enguany també ha arribat impulsat pel clam independentista. S'havia fet una crida perquè cantaires i assistents fessin voleiar estelades al final del concert, durant la interpretació del ‘Cant de la Senyera’. I així ha estat. Dotzenes d'estelades han aparegut a l'escenari i entre el públic mentre els cors interpretaven el cant, que ha estat seguit per crits d'independència. A més, durant la mitja part del concert, l'Orfeó Català ha llegit un comunicat en què ha defensat la immersió lingüística i l'escola en Català.

Més de 250 cantaires han ofert una àmplia mostra de música nadalenca, des del repertori tradicional fins a nadales en estil jazz. Els més menuts, el cors de l'Escola Coral, han homenatjat compositors il·lustres com ara Joan Llongueres, Antoni Nicolau i Benjamin Britten. Com a sorpresa especial, l'Orfeó Català ha convidat els assistents i la resta de cors a cantar juntament amb Virgínia Martínez i Salva Racero la cançó 'Tornarem', de Lax'n Busto, que l'Orfeó ha enregistrat al Disc de la Marató.

Fonts consultades: Vilaweb, Canal 33 i Vimeo.

Torna la #PrimaveraValenciana

Torna la #PrimaveraValenciana

El 15 de febrer es compleix el primer aniversari de la Primavera Valenciana. Per aquest motiu, es celebrarà un concert benèfic per a recaptar fons per a la defensa dels processats i processades expedientats i expedientades.

Hi actuaran Obrint Pas, La Habitación Roja, Senior i el Cor Brutal, Maronda, La Gossa Sorda, Pau Alabajos, Aspencat, Feliu Ventura, Manolo Tarancón, Cesk Freixas, Mr Perfumme, Clara Andrés, Arthur Caravan, Galavera, Meritxell Gené, Julio Bustamante, El Diluvi, Tórtel i Emma Get Wild.

Serà el proper 15 de febrer al Palau de Congressos de València.

Compartiu l'enllaç a VERKAMI per fer front a les sancions i expedients judicials! 

Sílvia Montells cantant ''Som'', dels Obrint Pas

La Sílvia Montells ens regala una nova cançó versionada, aquest colp una cançó dels Obrint Pas: "Som".

Sílvia Montells: ''Som''.

La versió original de la cançó ''Som'' va ser publicada pels Obrint Pas al disc ''La flama'' l'any 2004. Pots escoltar una versió en directe pels Obrint Pas ací.

SOM

Som la cançó que mai s'acaba,

Som el combat contra l'oblit,

Som la paraula silenciada,

Som la revolta en un sol crit.

Som l'espurna que encén la flama,

Som la lluita que em compartit,

Som la pedra en la barricada,

Som el poble per construir.

I quan la nit ens ve a buscar

Som tot un món per estimar,

Som una història per guanyar,

Tot un futur per començar!

Som llàgrimes en la mirada,

Som el coratge de seguir,

Som la ferida mai tancada,

Som la història que no han escrit.

Som l'arbre enmig de la tempesta,

Som els estels que vam teixir,

Som l'esperança i la tristesa,

Som el poble per construir.

I quan la nit ens ve a buscar

Som tot un món per estimar,

Som una història per guanyar,

Tot un futur per començar!

Sílvia Montells

"La paraula", poema de Joan Fuster musicat per Gemma Boada

"La paraula" | Poema de Joan Fuster.

Música, veu i guitarra: Gemma Boada. | Baix: Martí Alcon.

Acompanyament de veu muda en escena: Andreu Valor.


— Intervenció musical de Gemma Boada dins del concert d'Andreu Valor
en homenatge a Joan Fuster —

St. Adrià del Besòs, 30 de novembre del 2012.

Més informació sobre aquest concert:

- Homenatge a Joan Fuster al Barcelonès Nord (ÒMNIUM Badalona, 28.11.2012)

- Reeixit homenatge a Joan Fuster (Llibertat.cat - Cultura, 06.12.2012)

Fragment final del poema ''Coral Romput'' de Vicent Andrés Estellés dit per Ovidi Montllor

Fragment final del poema ''Coral Romput''
de Vicent Andrés Estellés
dit per Ovidi Montllor
amb Toti Soler a la guitarra.

[...]

De vegades voldria fer versos nobilíssims
i dir antigues coses amb plena dignitat,
anomenar il·lustres personatges i llocs
i treballar esveltes metàfores de sal
intercalant alguns "Oh la lluna! Oh, les verdes
illes assolellades!": tot això que m'agrada
llegir en certs poetes, i tot dessota el signe
mozartià de Goethe. Però no puc. No sé.
De vegades voldria ser filòsof, tenir
un sistema. O escriure coses rigorosíssimes.
Però potser m'agrada massa veure la dona
del metge quan pren banys de sol a la terrassa.
Potser té ella la culpa de que jo mai no puga
veure aquests desigs complits i satisfets.
Em posa nerviós i només escriuria
S. O. S. per totes les parets, les finestres.
Demà o despús-demà o el catorze de juny
de mil nou-cents noranta, oh Mort, vindràs per mi
i jo no podré valdre'm: faràs de mi el que vullgues.
Una cosa et demane i vull que no l'oblides:
jo només vull que em tombes a una hora que permeta
soterrar-me a migdia, sense que calga estar
un temps en el Dipòsit: em dóna por pensar
que tal volta, quan muira, em passaré unes hores,
el termini legal, allí, sol, al Dipòsit.
Jo vull, Mort, que em soterren de seguida: ja ho saps.
Tot el dia caçant amb el pare, aquell dia
terrible de ponent. I els pins de Porta-Coeli.
I el barranc. Tot el dia anant amunt i avall
pare i fill. Tot el dia terrible de ponent.
I enllà els forns de la calç. I el pa que, pel ponent,
punxava en les genives, feia mal en la llengua.
L'aire, com unes flames, se't ficava pels nassos
i et bullia el cervell pegant colps contra els ossos
del crani, tot el dia, i els ulls et feien mal,
semblava que volien eixir-se-te'n els ossos
de la cara. I tenies unes ganes enormes
d'orinar i orinaves quatre gotes a penes.
Una gota d'orí persistia en un jonc
fent-lo vibrar primer i vinclant-lo després.
I la gota era un lloc de besllums on el sol
insistia, insistia, es feia quasi gràvid.
El fill seguint al pare, tot el dia, caçant.
La il·lusió del pare, el silenci dels dos
acostant-se a una mata, i la pedra llançada
a la mata, i l'espera, i altra vegada amunt
i avall. Les espardenyes desventrades, desfetes.
I aquell dolor de cap. I la set. I el ponent.
Totes les cames plenes d'esgarranys i de pols.
I el tren. I el fill dormint contra el muscle del pare.
I la mà gran del pare, aspra i suau i trèmula,
aclarint els cabells desordenats del fill.
El silenci del pare que no havia caçat
res, els dos en silenci, el fill dormint, el pare
callat, tornant a casa, i el fill mirant el pare:
"L'alcaravà, jo crec que l'ha tocat d'una ala..."
I el silenci del pare que havia fracassat
davant el fill, i el fill amb una obscura pena.
Avui, diumenge, un pare haurà anat a un asil
a dur-li uns caramels al seu fill; una mare
endolada anirà pel carrer amb un fill
alt i prim, vergonyós -aqueixa mare, aqueix
fill que et causen, en veure'ls, un dolor, una oculta
tendresa-; una donzella haurà deixat de ser-ho;
algun funcionari haurà passat el dia
vestit damunt el llit d'alguna pensió,
recordant el seu poble, potser alguna núvia
que va tenir, potser el seu llit de canonge;
un marit tindrà ganes de plorar contemplant
la seua dona car no li cabrà cap dubte
de res de tot allò, i plorarà mirant
els seus fills; la comare estarà nerviosa,
se n'anirà al telèfon, cridarà el seu amant,
tot deixant la partera tota plena de crits;
el rector tractarà que la seua mare
comprenga que no deu pensar allò que pensa
del metge del cantó i aquella xica rossa;
la portera haurà vist eixir la del tercer
i haurà dit que no sap com el marit està
tan boig amb ella, prima i amb un cap massa gros;
una mare haurà anat a casa del seu fill
amb unes llonganisses, amb un tros de bescuit,
i haurà llavat la roba perquè la seua nora
estiga més tranquil·la; un nuvi haurà comptat
amb la mà a la butxaca tots els diners que duia;
una xica de blanc haurà deixat que el nuvi
la besàs a la boca per primera vegada;
hi haurà músiques pobres i el vi de les tavernes;
una dona haurà eixit pegant crits al carrer
i el seu marit darrere brandant un ganivet
i els tres fills abocant-se al balcó plens de plors;
l'adolescent que escolta les músiques de Gerswhin
amb el seu aparell de galena; i la mare
que resa a Sant Pancraç recolzant una estampa
del Sant contra un pitxer; i hi haurà qui escriu versos
i els posa en net amb una cal·ligrafia noble,
demorant-se en les corbes, sentint-se'n satisfet,
i es repeteix certs versos, i després s'hi sent trist,
i voldria tenir prop la seua cosina
i sentir contra el seu el cos bru de la xica,
sentir-lo com un cànter, suau, fresc, exultant;
i l'aire en la cortina. Aquest mes no podré
anar al cementeri; anirà ma germana
amb qualsevulla amiga; per primera vegada
no aniré al cementeri a portar unes flors,
a posar unes flors al nínxol de ma filla.
Davant el nínxol hi ha un xiprer esveltíssim.
Jo vull que quan em muira em soterren allí,
no ja als peus del xiprer: vull dir als peus del nínxol
on és el cos petit de la meua fílleta,
i tenir-la al capçal, i tenir al capçal
un àngel, el meu àngel, com si ella m'hagués
de despertar el dia del Judici Final,
igual que em despertava tants de dies abans.
Té dues ales, com les tenen tots els àngels:
de vegades les pense com uns cognoms ja assumptes.
Però vull que em soterren no en un nínxol, en terra,
no per humilitat: sols pel que tinc de pare,
de pare que volia anar a quatre cames
amb la filla damunt per tot el passadís:
de pare que volia rebolcar-se per terra
i jugar amb la filla rebolcant-se per terra.
Vull que em deixen en terra quan em muira. Voldria
que aquest desig que dic fos per humilitat.
Però no és per això; és pel que tinc de pare.
De pare d'un fill mort. D'un fill ja soterrat.
Dit d'una forma bàrbara: sé que Déu es fa càrrec.
Dormiran els veïns del quint pis: ella deu
dormir animalment, amb el llençol damunt,
cara al cel, amb els braços creuats darrere el tos.
El marit dormirà de costat: del costat
dret, amb el colze dret ficat baix del coixí.
Els veïns del primer -"Oh, qué tal, cómo está"-
potser tornaran ara del cine, del cafè;
ella anirà per casa en camisa, amb sabates
de tacó, mentre es grata una natja o l'espatla.
Ell, potser, ja s'haurà gitat. No tenen fills.
Ella té un gran desig de tenir fills. Ell calla.
Ella besa, amb uns besos enormes, els infants.
Quasi no són a casa. Tenen amics. Se'n van.
Sempre tornen de nit. Sobretot els dissabtes
tornen tard. Al quart pis hi ha un vell. Fa vora un any
se li morí la dona. Viu a soles. No parla
quasi mai amb ningú. Vénen, de quan en quan,
dues mongetes. Una, la més jove i més blanca,
és filla d'ell. La rep nerviós, com un nen.
Mira la seua filla. No sap què dir: només
mira la seua filla. De vegades voldria
agafar-li les mans; es conté a dures penes.
De vegades voldria agafar-li les mans
i agenollar-se en terra. Es conté a dures penes.
Després, discretament, l'altra mongeta dóna
a entendre que ja és tard. Ell es queda més sol.
Va per la casa, sol, i plorant, com un gat,
com el gat oblidat a la casa quan ve
l'estiu a la família tanca i se'n va al seu poble.
La casa, amb una olor de "colilles" per terra
i en certs llocs el perfum que deixen les mongetes.
I la dona prenyada que sent créixer el fill
a les seues entranyes, i la dona, desperta,
que sent desfer-se el fill totes les matinades
des de fa divuit mesos; i l'aixeta, a la cuina,
que tanca mal i cauen gotes de quan en quan,
i el fill que plora en somnis, i el fill que es mor i els pares
que no saben que es mor, al costat seu, allí,
i la xica que vol a Eusebi, i la criada
que li fan mal els ossos, i el xic de la botiga
que dorm com una pedra. I el silenci absolut:
un silenci de nínxol desocupat encara,
però que està comprat, encara buit, allí,
entre els nínxols ja amb morts. Veig els nínxols, els nínxols
encara buits, encara sense morts, i ja vells,
quan vaig al cementeri. I de sobte, al despatx,
aquesta nit em sé dins d'un nínxol d'aquells,
i m'entren unes ganes horribles de plorar,
i tots dormen, i és just que tots dormen, ho sé,
i açò no és ningun nínxol, açò és el meu despatx.
I em sent, sense taüt, ajagut en un nínxol,
encara viu, ho sé, i no puc evitar-ho.
I ara me n'aniria pegant crits per la casa,
i amb això no sabria si jo estic viu encara,
ni encara que Isabel em digués que estic viu,
ni encara que els veïns deixassen els seus llits
i pujassen a casa i em diguessen que estic
viu i que estic en casa. I no gose tocar-me,
i no gose mirar-me, i tinc por, i tinc ganes
de resar, i no puc, tinc por de mi mateix,
tanque els ulls per no veure. I pense les parets
blanques del cementeri de Burjassot, per on
entraven els cadàvers, i recorde la por
que tenia a tocar-les, i com tancava els ulls
per no veure el Dipòsit, allí, entrant a la dreta.
L'autòpsia del iaio, allà, dessota el sol
feroç de juliol, i la sang, i les mosques,
i la pols del camí, i la sang altra volta,
i matèries grogues, i matèries grises,
i totes llefiscoses, i la pols, i les mosques,
i la pau del secà quiet en el migdia,
i el colp, el colp petit de la fulla d'un únic
llegonet que, lluny, sol, pega en alguna pedra.
La calç de les parets i la sang de l'autòpsia.
L'estrèpit fugitiu, com de seda rompuda,
com d'un tel esgarrat, d'uns ocells, d'unes ales.
I silenci altra volta. L'ascensor, l'ascensor
ara puja, lentíssim i nocturn, funeral:
potser hi ha algun malalt, ve algun metge potser,
potser ve el funerari amb un metre tirat
damunt el muscle, amb una llapissera a l'orella,
o amb un cigarret apagat entre els llavis,
i potser duu un taüt, i unes fustes, i uns draps
negres i grocs. I puja l'ascensor. I l'escolte.
I encara no s'atura. I puja. I puja encara.
I no puc menejar-me i eixir i obrir la porta
i abocar-me a l'escala. I puja l'ascensor:
no deixa de pujar. Ja no en deuen quedar
més pisos, però encara el sent pujar, lentíssim.
Ara el sent per damunt el meu cap, i gravita
damunt el meu cervell tot l'enrenou dels ferros.
I voldria tornar-me'n i viure a Burjassot,
veure des del balcó de la casa on vaig nàixer
un colomer, les teules i enllà els pins de les monges.
I sóc ací. I no puc. No puc fer res de res.
Aquest és el meu lloc. Jo dec romandre ací,
entre misèria i pànic, entre fracàs i espera.
Vaig palpant les parets del passadís, a fosques.
M'entra el pànic de sobte. Em puja des dels dits.
Tinc por de les parets. Mare, pare... ! No puc.
Hi ha de sobte un silenci, sec, del tot, absolut.
No s'ou res. Res de res. Tots són, ara, als seus nínxols.
El passadís és llarg. És més ample que mai.
També és més llarg que mai. Evite les parets.
Camine en la foscor del passadís nocturn.
De sobte pense que l'ascensor no ha baixat
i no s'ha oït obrir ni tancar una porta,
i deu estar, quiet, en un lloc de l'escala,
en un pis qualsevol, evidentment sinistre,
amb el seu llum groguenc entre l'obscuritat:
a punt, com si esperàs, quiet i funeral.
Amb el seu llum groguenc enmig de la foscor.
Atent d'alguna forma. O simplement a punt.

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Primera edició de ''La clau que obri tots els panys (1954-1957)'' de Vicent Andrés Estellés, 
editat per la Diputació Provincial de València. València, 1971. 170 pàgines. 22,5 x 16 cm.

Joanjo Bosk canta el poema ''Beatus ille'', de Josep Palau i Fabre

Joanjo Bosk: ''Beatus ille'' (poema de Josep Palau i Fabre)

‎''BEATUS ILLE...''

Sortós qui sense seny ha travessat les mars
i ha conegut el món de l'una banda a l'altra;
qui obeint el seu vent se n'anava a l'atzar,
que és el millor país per als cors sense mare.

Sortós qui com un foll i en un rapte de vol
feia néixer els seus cants del fons de les entranyes;
qui estimava pels ulls com si no tingués cor
i es deixava estimar si tant li demanaven...

Sortós qui com un déu s'ha embriagat d'amor
i d'un llit qualsevol ha somogut les aigües
i ha sentit el seu cos llevar-se com un sol
dels llençols de la nit espessos d'abraçades...

Sortós qui com un rei que donés els seus béns
se n'anava a captar, perdut i sense pàtria,
i tastava la vida en qualsevol indret,
collida pels camins, amb gust de rels amargues...

Qui sol i sense rems i en un mar procel·lós
s'alçurava en el cant sobre la cresta blava
i a la gorja del vent ofegava la por
i sabia esbandir els odis amb rialles...

Qui ha començat mil llibres sense acabar-ne cap
i a tots dava la fi que el moment li dictava
tot creient-se'n l'heroi, fins que n'estava fart
i els llençava al camí com la fruita passada...

                                                      JOSEP PALAU I FABRE
                                                      (Barcelona, 1917- Barcelona, 2008)

Andreu Valor, Pau Alabajos i Cesk Freixas, junts de nou a Cocentaina

Andreu Valor, Pau Alabajos i Cesk Freixas, junts de nou a Cocentaina

VilaWeb Ontinyent oferirà en directe per internet el concert dels tres músics

Andreu Valor, Pau Alabajos i Cesk Freixas es retroben avui 1 de novembre en un concert a Cocentaina (el Comtat), en el marc de la Fira de Tots Sants. Després de l'èxit de l'any passat, en què més de mig miler de persones van assistir al recital, els tres cantautors repeteixen l'experiència d'un concert conjunt ''per contagiar l'esperit del cant lliure''. El concert començarà a les 19.30 a l'Espai Fira i Festa i VilaWeb Ontinyent l'oferirà en directe des de la portada, de manera que es podrà veure i escoltar des de qualsevol racó del món.

L'emissió és fruit d'un acord de col·laboració entre VilaWeb Ontinyent i TVDigitalOntinyent per a la producció i difusió d'esdeveniments via Internet. 'L'acord ens permetrà ampliar la nostra gamma de continguts amb emissions de vídeo en directe, amb el suport tècnic i material que ofereix TVDigitalOntinyent', ha explicat l'edició d'Ontinyent de Vilaweb.

De cara al concert, també s'ha fet una crida per tal de fer servir l'etiqueta #ConcertCocentaina, per poder-lo seguir i comentar-lo a través de Twitter.

''Al vent'' interpretada per Andreu Valor, Pau Alabajos i Cesk Freixas fa quasi un any.

Centre Cultural El Teular, Cocentaina, El Comtat, País Valencià, 19 de novembre de 2011.

Font: Vilaweb (Notícia reproduïda (i actualitzada) gràcies a una llicència en règim de drets Creative Commons, Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Unported.)

Pau Alabajos: ''Comptat i debatut''

Pau Alabajos: ''Comptat i debatut''

En directe a Santa Margarida de Montbui, 8 de setembre de 2012.

L'Empordà se'ns crema

Miquel Abras & Cesk Freixas: ''L'Empordà se'ns crema''

Més informació:

- Els vídeos més impactants dels incendis de l'Empordà (Vilaweb, diumenge  22.07.2012  21:35)

- Tres morts pels incendis descontrolats de l'Empordà (Vilaweb, diumenge  22.07.2012  14:38)

- El foc de l'Empordà encara crema i té revifades (Vilaweb, dilluns  23.07.2012  10:36)