Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia em Catalão. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia em Catalão. Mostrar tots els missatges

diumenge, 1 de gener del 2012

El teu nom

TrackBack

diré el teu nom i el cantarà l'alosa
JOAN SALVAT-PAPASSEIT

De vegades les orenetes sobrevolen el mar, tocant un silenci anterior a tu, anterior als teus llabis d’hivern, al teu nom estranger que passa entre els meus dits i travessa el meu pit.

De vegades aquesta llum d’hivern sobrevola cada paraula que aprenc, cada paraula que escric, cada rumor que deixe que m'acompanye mentre tu i els teus ulls em parleu en una llengua que ja és meua, com si tu mai hagueres deixat de ser meua, en la flor blava del matí. Perquè en la flor blava del matí naix el teu cós de llum, obris els teus ulls i il·lumines tot allò que un nou any porta ple d'un amor que ningú no pot matar.

Perquè en la flor blava del matí el teu nom brilla en silenci.

XAVIER VÁSQUEZ FREIRE

Crèdits de la fotografia:

Fotografia original de leoplus reproduïda i alterada gràcies a una llicència Creative Commons de Reconeixement-CompartirIgual 2.0 Genèrica (CC BY-SA 2.0) que permet copiar, distribuir i comunicar públicament l'obra, fer-ne obres derivades i fer un ús comercial de l'obra. Postproducció fotogràfica de Xavier Vásquez Freire. L'obra generada es distribueix amb una llicència idèntica a l'original.

dilluns, 12 de desembre del 2011

''Covava l'ou de la mort blanca'', de Maria-Mercè Marçal


Vídeo de la cançó "Covava l'ou de la mort blanca"

dins el disc d'homenatge "Maria-Mercè Marçal. Catorze poemes, catorze cançons".

Poema: Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000).
Música: Sílvia Pérez Cruz.

Veu, guitarra i melòdica: Sílvia Pérez Cruz.
Guitarra: Raül Fernández.
Violoncel: Alba Haro.

COVAVA L'OU DE LA MORT BLANCA
Covava l'ou de la mort blanca
sota l'aixella, arran de pit
i cegament alletava
l'ombra de l'ala de la nit.
No ploris per mi mare a punta d'alba.
No ploris per mi mare, plora amb mi.
Esclatava la rosa monstruosa
botó de glaç
on lleva el crit.
Mare, no ploris per mi, mare.
No ploris per mi mare, plora amb mi.
Que el teu plor treni amb el meu la xarxa
sota els meus peus vacil·lants
en el trapezi
on em contorsiono
agafada a la mà de l'esglai
de l'ombra.
Com la veu del castrat
que s'eleva fins a l'excés de la
mancança.
Des de la pèrdua que sagna
en el cant cristal·lí com una deu.
La deu primera, mare.

MARIA-MERCÈ MARÇAL
INCUBAVA O OVO DA MORTE BRANCA
Incubava o ovo da morte branca
sob a axila, à altura do seio
e cegamente amamentava
a sombra da asa da noite.
Não chores por mim mãe de madrugada.
Não chores por mim mãe, chora comigo.
Estourava a rosa monstruosa
botão de gelo
onde começa o grito.
Mãe, não chores por mim, mãe.
Não chores por mim mãe, chora comigo.
Que o teu choro entrance com o meu a rede
sob os meus pés vacilantes
no trapézio
onde me contorciono
de mãos dadas do espanto
da sombra.
Como a voz do castrado
que se eleva para o excesso da
ausência.
Da perda que sangra
no canto cristalino como uma fonte.
A fonte primeira, mãe.

MARIA-MERCÈ MARÇAL
(Tradução do Catalão para o Português galego por Xavier Vásquez Freire)



Maria-Mercè Marçal
(Barcelona, 13 de novembre de 1952- Barcelona, 5 de juliol de 1998)

dimecres, 5 d’octubre del 2011

Ovidi Montllor recitant ''Coral romput'' de Vicent Andrés Estellés


Ovidi Montllor recitant ''Coral romput'' de Vicent Andrés Estellés

CORAL ROMPUT (Part I)

''Si com l'infant que sap pel carrer seu prou bé anar...''
(AUSIÀS MARCH)

Una amable, una trista, una petita pàtria,
entre dues clarors, de comerços antics,
de parelles lentíssimes, d'infants a la placeta,
de nobles campanades i grans llits de canonge,
d'una certa grogor de pianos usats,
mentrestant la humitat amera l'empedrat
-hi ha fulles de lletuga espargides per terra-,
la conca entre les cames, el rosari en família,
la corda de l'escala -el carrer de la Mar,
el carrer del Miracle- i la filla major
brodant inicials conjugals al coixí,
l'avi de cos present entre quatre brandons,
els corcons de la taula. Una lenta tristesa,
un amor, unes llàgrimes, una pobra nostàlgia.
He tornat. Feia temps que no havia tornat.
Les rajoletes blanques, una olor de pinassa.
Entre dues clarors recórrec uns carrers.
Sé que t'he de trobar avui, demà -no sé.
Tampoc no ho vull saber. No voldria saber-ho.
Sentiria aleshores una tristesa horrible.
T'he despullat de tot allò que m'agradava.
De tot allò només et queda l'alegria.
Jo només busque en tu l'alegria de viure.
Només aquella joia. Només, només, només!
Ara que estic a punt d'estar més trist que mai.
Ara que em resistesc dèbilment a estar trist.
Ara que només tinc ganes d'estar alegre,
ara que aquest desig és l'únic que em sosté
mentre vaig, vinc i torne i calle i no dic res.
Recórrec uns carrers, entre dues clarors,
i sent el veïnat ocult de l'alegria
i en girar un cantó crec que em vaig a morir.
Senyals, només, de tu. Les parelles lentíssimes,
esperances encara. Jo sé que t'he de veure.
Em resistesc a creure que tot ho he perdut ja,
que he perdut el meu dret, vull dir, a l'alegria,
que he perdut el meu dret, vull dir, a tu, a la teua
companyia, a la teua alegria de viure.
Ho he perdut tot, però no t'he perdut encara.
Encara vius, oh tu. Encara vius -i et sé.
Pel dia fou mercat. Només hi ha olor de peix,
una humitat, per terra, bruta i apegalosa.
Era alegre estimar-se. Afirmativament
anàvem pels carrers, entre éssers i coses.
La vida era un carrer amb camions i nuvis
i xiquets i llençols estesos als balcons,
i per damunt de tot un enrenou de ferros
i de xiulits de trens que anaven i venien.
Hi havia el home aquell que venia diaris,
i la xica, de blanc, assetjada per tots.
Hi havia el Monestir de Santa Clara en l'aire
del crepuscle tranquil, com el llum de les cases
i un cansament dolcíssim i una secreta pena.
Hi ha poetes que quan es disposen a escriure
posen damunt la taula el cendrer, les tisores,
el tinter, el secant i moltes coses més.
Calculen les distàncies des del cap al paper.
Discretament assagen poc després el posat.
Darrerament escriuen, i escriuen coses pulcres,
potser renaixentistes, perfectament inútils,
sense les quals els hòmens treballen, amen, moren.
Hi ha poetes que, quan escriuen, en un lloc
deixen cor i rellotge -molesta el seu tic-tac
de corcó que rosega la pobra fusta humana-;
s'asseguren abans que dormen els seus fills
i dorm la seua dona, i aleshores es trauen
els versos com si fossen fotos d'una "vedette"
-cada vers té una imbècil vanitat de "vedette"-
i consideren, greus, cadascun dels seus béns.
Ara passa un tramvia pel carrer de la Pau.
M'agrada, per la nit, escoltar els tramvies
(els tramvies, de nit, deuen passar tots plens
de grans peixos i dones ofegades i inflades).
Un dia escriuré un llibre, un llibre amb el teu nom:
ha d'arribar un dia que diré el teu nom secret,
un nom com una pedra de riu, assuavida,
un nom com una flor impensada en un marge,
un nom festiu de vinyes i el crepuscle en la mar,
un nom com un riu-rau amb les vocals obertes
i l'airet de la mar per la cal·ligrafia.
Dans l'ombre, dans les yeux, dans l'incendie du boix.
Recorde Dominique. I recorde la molsa
que creix entre les lloses del pati de Sant Roc.
Són unes lloses blaves, quasi blaves més bé.
Per l'un costat es veu la mar damunt els pins.
El tic-tac del rellotge, els papers del diari,
les inundacions en el delta de Po,
unes ganes amargues de tornar tenaçment
al meu Coral romput, i aquest dolor de cap
que no em puc llevar mai. Porte no sé quants dies,
porte no sé quants mesos sense escriure ni un vers.
M'han passat massa coses. Potser tot siga això.
Però ara és necessari que escriga certes coses,
certes coses que mai no ha de llegir ningú,
que ningú no ha d'entendre fins que jo estiga mort
i siga tard i siga perfectament inútil:
jo sé, i m'ho calle, qui s'esgarrarà la carn
amb les ungles, plorant tot un espès estiu.
Potser mai no he sentit una necessitat
tan salvatge d'escriure. Però em fa mal el cap.
No sé quantes vegades he desistit d'escriure
per això, per aquest mal de cap que no em deixa.
Ara dorm el meu fill. Pense que ara el meu fill
dorm allà, en el meu poble, al costat de sa mare.
De vegades voldria ser com altres poetes
i haver escrit uns versos honestament rimats
on digués l'alegria que quasi sempre tenen
els ulls blaus del meu fill, oh i el seu cabell ros,
les seues galtes fines com un vers mai no escrit,
com el vers que no he escrit però que vull escriure
-com d'una monarquia europea del Nord.
M'agradaria dir: ara ha passat un cotxe,
feia un petit soroll damunt l'asfalt humit
com si anàs desprenent uns pètals de l'asfalt.
No és això exactament. Dans l'ombre, dans les yeux.
(...)

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

diumenge, 4 de setembre del 2011

Ausiàs March i la filla de Vicent Andrés Estellés

Ausiàs March i la filla de Vicent Andrés Estellés. Una història ben bonica.

Fragment del programa "Identitats", dirigit i presentat per Josep Maria Espinàs a TV3 on va entrevistar Vicent Andrés Estellés l'1 de març del 1987. Ací podeu veure l'entrevista completa.

Aquesta història va inspirar aquest poema:

ACÍ

Deixant amics e fills plorant entorn

AUSIÀS MARCH

Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March.
D'ací el tragueren, mort, amb els peus per devant,
envers la catedral. Carrer de Cabillers,
la Plaça de l'Almoina. Penses els darrers anys
d'Ausiàs March, perplexe amb la vivacitat
dels poetes locals, de l'Horta de València.
Jo sóc aquest que em dic... Es colpejava el pit,
el puny com una pedra, insistint foscament.
I s'en tornava a casa, irritant . en silenci,
barallant l'espigrama ple de dificultats,
unes banalitats del tot insuportables.
Un dia es va morir com es mor tot el món.
Jo sóc aquest que em dic... Agafats de les mans,
vàrem llegir la lápida. I seguírem, després,
pel carrer de la Mar. Ens atreia la casa.
I altre dia tornàrem. I hem tornat molts de dies.
Carrer de Cabillers, la Plaça de l'Almoina.
Hem entrar a la Seu; hem vist la sepultura
d'Ausiàs; hem mirat aquell Sant Vicent, vell,
que pintà Jacomart. Tornem algunes voltes.
El carrer de la Mar, el de les Avellanes.
Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March.
Ací, de cos present, estigué Ausiàs March.
De cos present. Jo sóc aquest.. Un sagristà
de la Seu em contava com referen el cos
d'Ausiàs, amb fils-ferro, enllaçat trossos d'ossos.
Un migdia de llum exasperada, anàrem
a Beniarjó; collires unes flors en un marge:
les volies deixar en aquelles ruïnes.
Creuàrem en silenci les ruïnes, pensàrem
Ausiàs March allí, l'esclava de cinc mesos,
amb el fill bord creixent-li; retornàrem després
a Gandia; tu duies les flors a la mà.
En eixir de Gandia les llançares a l'aire,
a l'aire de Gandia i de Tirant lo Blanc.
Jo sóc aquest que em dic... Carrer de Cabillers,
la Plaça de l'Almoina. La teua mà en la meua
com un grapat de terra, arrelats l'un en l'altre.

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS
(Burjassot, 4 de setembre de 1924 - València, 27 de març de 1993).

dimecres, 4 d’agost del 2010

Rossinyol


Lídia Pujol: ''Rossinyol''. («Iaie», Resistencia, 2003)

VINDRÀ EL ROSSINYOL enamorat per a posar-te cintes de llum en el cabell. Haurà una resplendor blava en cadascuna de les meves paraules. Serà la calma, la tendresa, l'amor sense por, l'amor.

XAVIER VÁSQUEZ FREIRE

divendres, 23 de juliol del 2010

COVAVA L'OU DE LA MORT BLANCA


Vídeo de la cançó "Covava l'ou de la mort blanca"
dins el disc d'homenatge "Maria-Mercè Marçal. Catorze poemes, catorze cançons".

Poema: Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000).
Música: Sílvia Pérez Cruz.

Veu, guitarra i melòdica: Sílvia Pérez Cruz.
Guitarra: Raül Fernández.
Violoncel: Alba Haro.

COVAVA L'OU DE LA MORT BLANCA

Covava l'ou de la mort blanca
sota l'aixella, arran de pit
i cegament alletava
l'ombra de l'ala de la nit.
No ploris per mi mare a punta d'alba.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Esclatava la rosa monstruosa
botó de glaç
on lleva el crit.
Mare, no ploris per mi, mare.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Que el teu plor treni amb el meu la xarxa
sota els meus peus vacil
·lants
en el trapezi
on em desperto
agafada a la mà de l'esglai
de l'ombra.

Com la veu del castrat
que s'eleva fins a l'excés de la
mancança.
Des de la pèrdua que sagna
en el cant cristal
·lí com una deu.

La deu primera, mare.


MARIA-MERCÈ MARÇAL

diumenge, 16 de maig del 2010

''Dóna'm la mà'' de Joan Salvat-Papasseit, per Ovidi Montllor i Toti Soler



'Dóna'm la mà'' de Joan Salvat-Papasseit, per Ovidi Montllor i Toti Soler

Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l’esguard lent del copsador distret.

Dóna’m la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l’amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d’amar.

Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.


JOAN SALVAT-PAPASSEIT
Barcelona, 16 de maig de 1894 - ibídem, 7 d'agost de 1924

diumenge, 25 d’abril del 2010

Túrnez & Sesé: Aigües de la primavera (Josep Carner)



Video-clip del grup Túrnez & Sesé a partir del poema ''Aigües de la primavera'' de Josep Carner. Inclòs al seu disc : "L'arbre de l'esperança". Música de Daniel Sesé.

AIGÜES DE LA PRIMAVERA

Aigües de la primavera
que degoten pels jardins!
Posades damunt les branques
les gotes es tornen brins.

Al cor de la fotja clara
tremolen els cels divins.
La neu ja s'és fosa tota
i baixa torrent endins;

ai fressa de les escumes
que mou el fullam dels pins!
Com ixen les flors novelles!
Com dringuen els dematins!

Al riu de les aigües noves
s'hi han posat tres molins:

"L'un molia or i plata,
l'altre perles i robins,
l'altre l'amor de les dames
per fer encativar els fadrins".

JOSEP CARNER

dijous, 25 de març del 2010

AraÉsDemà: Assumiràs la veu d'un poble (Vicent Andrés Estellés)



Actuació en directe d'AraÉsDemà interpretant el poema «Assumiràs la veu d'un poble» de Vicent Andrés Estellés el passat 13 de març a la Sala Polivalent del Pla del Penedès, durant la presentació oficial del seu segon espectacle "Ací em pariren i ací estic", basat en l'obra de Vicent Andrés Estellés.

ASSUMIRÀS LA VEU D'UN POBLE

Assumiràs la veu d'un poble
i serà la veu del teu poble
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs sed,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentres dormen les tues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.

No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.

Ja no existiràn les paraules
sino l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les sil.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntad d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat
com no sia la del teu poble.

Potser et maten o potser
s'en riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sino s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS
Real Time Web Analytics