Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia. Mostrar tots els missatges

diumenge, 2 de desembre del 2012

Tardor

TrackBack

De vegades tot s'il·lumina.
De vegades canta i sagna.
Jo dic que ningú es perdona en el temps.
Que la bogeria té espines com una gola.
Jo dic: roda al lluny la tardor,
i que és la tardor?

                     HERBERTO HELDER

(Aquest és un fragment del poema ''Súmula''més conegut com ''Minha cabeça estremece com todo o esquecimento'', del poeta portuguès Herberto Helder. La traducció va ser feta per Xavier Vásquez Freire.)

dimecres, 28 de novembre del 2012

Joanjo Bosk canta el poema ''Beatus ille'', de Josep Palau i Fabre


Joanjo Bosk: ''Beatus ille'' (poema de Josep Palau i Fabre)

‎''BEATUS ILLE...''

Sortós qui sense seny ha travessat les mars
i ha conegut el món de l'una banda a l'altra;
qui obeint el seu vent se n'anava a l'atzar,
que és el millor país per als cors sense mare.

Sortós qui com un foll i en un rapte de vol
feia néixer els seus cants del fons de les entranyes;
qui estimava pels ulls com si no tingués cor
i es deixava estimar si tant li demanaven...

Sortós qui com un déu s'ha embriagat d'amor
i d'un llit qualsevol ha somogut les aigües
i ha sentit el seu cos llevar-se com un sol
dels llençols de la nit espessos d'abraçades...

Sortós qui com un rei que donés els seus béns
se n'anava a captar, perdut i sense pàtria,
i tastava la vida en qualsevol indret,
collida pels camins, amb gust de rels amargues...

Qui sol i sense rems i en un mar procel·lós
s'alçurava en el cant sobre la cresta blava
i a la gorja del vent ofegava la por
i sabia esbandir els odis amb rialles...

Qui ha començat mil llibres sense acabar-ne cap
i a tots dava la fi que el moment li dictava
tot creient-se'n l'heroi, fins que n'estava fart
i els llençava al camí com la fruita passada...

                                                      JOSEP PALAU I FABRE
                                                      (Barcelona, 1917- Barcelona, 2008)


dimecres, 17 d’octubre del 2012

El Tribunal Constitucional espanyol es nega a anul·lar la pena de mort a Miguel Hernández

Fragment final del llargmetratge de televisió ''Viento del pueblo'' amb Silvia Abascal i Liberto Rabal sobre la vida del poeta d'Oriola Miguel Hernández.

El Tribunal Constitucional espanyol es nega a anul·lar la pena de mort a Miguel Hernández

Refusa el recurs de la família del poeta d'Oriola

El Tribunal Constitucional espanyol ha refusat el recurs que demanava d'anul·lar la pena mort del poeta d'Oriola Miguel Hernández, emesa i executada l'any 1940. En una sentència d'aquest 26 de setembre de 2012, el tribunal no admet a tràmit el recurs de la família, que ho demanava. La Comissió Cívica d'Alacant per a la Recuperació de la Memòria Històrica i la família d'Hernández volen que es revisi la sentència que condemnà a mort el poeta l'any 1940 i que fou emesa en un judici sumaríssim i sense cap mena de garantia.

El primer recurs de la família fou refusat pel Tribunal Suprem i és per això que va decidir recórrer al Constitucional. Per a l'advocat de la família, Carlos Candela, el tribunal 'no ha examinat a fons el recurs' i s'ha limitat a manifestar amb unes poques frases 'la inexistència de violació d'un dret fonamental tutelable d'empara'.

La Comissió lamenta que el Tribunal Constitucional 'impedeixi d'entrada l'examen del recurs d'empara interposat per la família' i confia poder portar el cas a instàncies internacionals, concretamnet al Tribunal d'Estrasburg i la ONU. 'Queda clar que a l'estat espanyol tots els tribunals s'han desentès del cas', ha dit l'advocat, que ha reconegut que el camí a partir d'ara serà molt més lent i complicat.

Per la Comissió i la família és imprescindible restituir i reparar el record i la memòria de Miguel Hernández com un lluitador en defensa de la legalitat republicana.

Font: Vilaweb, 17/10/2012

L'abraçada de la mort

TrackBack

Algú al lluny del lluny compon cançons de mort.
És tard, diuen al mateix temps un cor de roses negres i campanes abandonades.
 

Mireu ara el vostre cos desprendre's del llenguatge
                                                                                          i esquinçar el matí
tot replet de buits.

XAVIER VÁSQUEZ FREIRE

_________________________________________________________________
Crèdits de la fotografia:

Fotografia Luz do entardecer original de Eduardo Amorim reproduïda i alterada gràcies a una llicència Creative Commons de reconeixement 2.0 Genèrica (CC BY 2.0) que permet copiar, distribuir i comunicar públicament l'obra, fer-ne obres derivades, sense utilitzar aquesta obra per a finalitats comercials, amb la condició de reconèixer l'autor.

divendres, 20 d’abril del 2012

Sílvia Pérez Cruz canta ''Pare meu'', poema de Maria Cabrera, en directe a TV3


Aquesta és una versió de la cançó ''Pare meu''. La versió damunt reproduïda d'aquesta cançó va ser interpretada per la cantant empordanesa Sílvia Pérez Cruz en una actuació en directe a Tv3, Televisió de Catalunya, dilluns passat 16 d'abril d'aquest 2012. La lletra de la cançó ''Pare meu'' és el poema ''Salm i paràbola de la memòria pròdiga'' de la poeta catalana Maria Cabrera. Aquesta versió interpretada dilluns passat no inclou el text complet del poema, però es pot accedir a una versió íntegra, és a dir, amb tot el text del poema, en aquest enllaç.

salm i paràbola de la memòria pròdiga

pare meu que ja no ets al poble,
pare meu que potser algun dia jo distretament t'estimava,
pare meu que te'n vas anar pel carrer sense ganes,
pare meu que potser algun dia molt discret m'estimaves,
per la sang que ens corria tan brava per les venes,
per les faccions de la teva cara que se m'esborren,
com el crit que ofega el meu pit,
pare meu!,
per la cicatriu que et partia sencera el ventre,
pare meu!,
pels tels secrets de la ceba als dits de la mare,
per les tardes tan pàl·lides a la cuina de casa,
pare meu!,
per les veus tan confuses del vespre,
pels crits i pels plors i les terrasses en ràtzia,
pare meu!,
per l'olor de gasoil de la teva roba en tornant de la feina, pare meu,
pels somnis que devien ser teus escolant-se per la pica, pare meu,
pels germans meus escolant-se per la pica,
oh pare meu!,
que retrobi la memòria, la memòria del pare i del fill,
la memòria, la gata vella,
la memòria, oh pare meu!,
el fil que em lliga als teus noms, a les teves mans, al teu crani rotund,
al teu riure que no m'agradava,
al teu ventre partit per la cicatriu del destí,
pare meu!,
que no hagi de cremar mai més la meva memòria, pare meu,
i que no me l'hagi de trobar d'improvist mai més,
disfressada de dona despentinada en gavardina i plors
en una cantonada ventosa de manhattan
quan jo només volia anar a collir fonoll passat el pont dels vermells,
oh pare meu!
pare meu, que trobi tota la memòria, pare meu!,
que trobi intactes les meves condemnes de nena de set anys,
que trobi intactes el fonoll i els gallerets vermells
—gall, gallina o poll, pare meu?—,
que trobi intactes la teva història i la meva, juntes, volent-se, pare meu,
com mai no van poder ser,
com mai no podran ser, ara,
oh pare meu,
pare meu que ja no ets al poble.

maria cabrera
l'alguer, febrer del 2009

dilluns, 26 de març del 2012

Vicent Andrés Estellés, poeta de meravelles

Dic el teu nom en aquest punt mateix.

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS


Vicent Andrés Estellés, poeta de meravelles - Dossiers - Canal 9 RTVV


Reportatge sobre Vicent Andrés Estellés. Programa ''Dossiers'' de Canal 9.


Poeta de meravelles, Vicent Andrés Estellés és el títol del documental amb què el programa ''Dossiers'' de Canal 9 vol retre homenatge a qui està considerat l'Ausiàs March del segle XX. Per això, el reportatge fa un passeig poètic pels seus versos, que parlen de la vida i de la mort, de l'amor, del sexe, de la misèria, de la fam i del poble. Versos escrits amb paraules senzilles, clares i directes, però que utilitzades per Estellés adquireixen un valor líric altíssim. I és ara quan el programa ''Dossiers'' ha preparat aquest reportatge perquè va ser el 27 de març de 1993, ara fa 19 anys, quan Estellés moria a València. Deixava escrits milers i milers de poemes que han marcat les últimes generacions de valencians i valencianes. Per tractar-se d'un poeta contemporani, en el documental podrem gaudir dels versos d'Estellés recitats per ell mateix. L'escoltarem en diferents moments de la seua vida, parlant del que, per a ell, és la família, l'amor que professa per Isabel, la seua dona, o la profunda tristesa i el dolor que pateix quan mor la seua filla de només tres mesos. I també de la passió que sent pel seu país.

Reportatge emés el 24/03/2012.

dimecres, 21 de març del 2012

T'ESTIME

TrackBack
''El nostre amor es multiplica allí on un riu és una font de llum'',
fotografia de Xavier Vásquez Freire. Llicència Creative Commons
de reconeixement 2.0 Genèrica (CC BY 2.0).

T'ESTIME
Rien n' est plus clair que l'amour

PAUL ÉLUARD

tota forma de bellesa tota forma de bellesa – dius silenciosa mentre somies abraçada als meus llavis.

vibres.

somrient, serena, toques aquestes mans. dius les paraules de la vida.

com caure caure caure dins d’un somni, la forma dels teus ulls, la intensitat de les teues abraçades.

ets ací. escrius i cantes recolzada en els meus llavis.

tota paraula que ve de tu, el teu accent de dona nua quan entres al meu pit, confonent papallones i peixos, arbres i teuladins, ampolles i roselles.

potser entre els llençols potser una coloma un rossinyol la memòria estirant-se mandrosa, la força amb què la vida em fa somriure pels dits, la força amb què la marea em fa abraçar-te.

pau. intensament. la forma tranquil·la del teu cos.

tu: el moviment amb què estimes, aquest jardí on les flors naixen als teus cabells per lligar-se amb els meus.

jo: la calma amb què els ocells travessen la tarda, il·luminant l’horitzó multiplicat de llum.

somiar aquell moviment que adore

i tu esgranes l’idioma que estime inventes el llenguatge de la vida.

tu: el moviment amb què despertes lluminosa senzilla petita i et fixes en la bellesa del meu silenci.

jo: la intensitat amb què els meus dits es perden en tu, immensa i infinita com el teu nom.

cantes parles dius: voles

escolte sent escric: estime

provoques la vida

toques els meus dits, beses els meus ulls, abraces aquesta veu, crees la llum en espiral, el moviment dels ulls oblics.

pronuncie els teus llavis. veig en tu l’exacta paraula que dius: la teu veu crema damunt els camps crema damunt el cel crema damunt aquesta pell.

ets ara al lloc més bell de la vida.

XAVIER VÁSQUEZ FREIRE

dimecres, 29 de febrer del 2012

Bona nit cresol que la llum s'apaga

Música d'alçada i poesia des de les teulades per a dir només ''Bona nit cresol que la llum s'apaga''.

Pedro Abrunhosa: ''Capitão de areia''.

CAPITÃO DE AREIA

À noite,
Há fadas pelo céu,
Gigantes como eu,
Cuidado!
Há sombras na janela,
Peter Pan dança na estrela,
Não acordes na viagem.
Conta-me uma história
De tesouros e luar,
És capitão da Areia,
E pirata de Alto Mar
Agora,
As cortinas têm rostos,
São fantasmas bem-dispostos,
Cuidado!
O Super-homem está a caminho,
Traz o Panda e o Soldadinho,
Fecha os olhos e verás.
Às vezes
Há dragões que têm medo
E é esse o seu segredo,
Cuidado!
Vivem debaixo da cama,
Brincam com o Homem-aranha,
Vais levá-los no teu sono.
Conta-me uma história
De tesouros e luar,
És capitão da areia,
E pirata de alto mar
Conta-me uma história
Onde eu entro devagar,
És capitão da areia
Diz-me onde me vais levar

dissabte, 4 de febrer del 2012

Per molts anys, Ovidi

TrackBack
Ovidi Montllor
(Alcoi, 4 de febrer de 1942 - Barcelona, 10 de març de 1995)

Poema ''M'aclame a tu'' de Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 4 de setembre de 1924 - València, 27 de març de 1993) amb veu i música de Ovidi Montllor (Alcoi, 4 de febrer de 1942 - Barcelona, 10 de març de 1995). Del concert "Raimon: 30 anys al Vent". 23 d'abril de 1993 al Palau Sant Jordi de Barcelona. Fragment extret del documental "Crònica d'un artista" - Televisió de Catalunya (2005).

M'ACLAME A TU

M'aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il·limitat.

El clar camí, el pregon idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il·luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!

Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat.

seràs la llum, la llum il·limitada,
seràs confí on l'aurora comença,
seràs forment, escala il·luminada!

Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l'emblema que puja.

Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels béns que em retornaves sempre.

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS


dilluns, 12 de desembre del 2011

''Covava l'ou de la mort blanca'', de Maria-Mercè Marçal


Vídeo de la cançó "Covava l'ou de la mort blanca"

dins el disc d'homenatge "Maria-Mercè Marçal. Catorze poemes, catorze cançons".

Poema: Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000).
Música: Sílvia Pérez Cruz.

Veu, guitarra i melòdica: Sílvia Pérez Cruz.
Guitarra: Raül Fernández.
Violoncel: Alba Haro.

COVAVA L'OU DE LA MORT BLANCA
Covava l'ou de la mort blanca
sota l'aixella, arran de pit
i cegament alletava
l'ombra de l'ala de la nit.
No ploris per mi mare a punta d'alba.
No ploris per mi mare, plora amb mi.
Esclatava la rosa monstruosa
botó de glaç
on lleva el crit.
Mare, no ploris per mi, mare.
No ploris per mi mare, plora amb mi.
Que el teu plor treni amb el meu la xarxa
sota els meus peus vacil·lants
en el trapezi
on em contorsiono
agafada a la mà de l'esglai
de l'ombra.
Com la veu del castrat
que s'eleva fins a l'excés de la
mancança.
Des de la pèrdua que sagna
en el cant cristal·lí com una deu.
La deu primera, mare.

MARIA-MERCÈ MARÇAL
INCUBAVA O OVO DA MORTE BRANCA
Incubava o ovo da morte branca
sob a axila, à altura do seio
e cegamente amamentava
a sombra da asa da noite.
Não chores por mim mãe de madrugada.
Não chores por mim mãe, chora comigo.
Estourava a rosa monstruosa
botão de gelo
onde começa o grito.
Mãe, não chores por mim, mãe.
Não chores por mim mãe, chora comigo.
Que o teu choro entrance com o meu a rede
sob os meus pés vacilantes
no trapézio
onde me contorciono
de mãos dadas do espanto
da sombra.
Como a voz do castrado
que se eleva para o excesso da
ausência.
Da perda que sangra
no canto cristalino como uma fonte.
A fonte primeira, mãe.

MARIA-MERCÈ MARÇAL
(Tradução do Catalão para o Português galego por Xavier Vásquez Freire)



Maria-Mercè Marçal
(Barcelona, 13 de novembre de 1952- Barcelona, 5 de juliol de 1998)

diumenge, 4 de desembre del 2011

''Soneto de separação'', de Vinícius de Moraes

Animação e tipografia por André Tanaka.

SONETO DE SEPARAÇÃO

De repente do riso fez-se o pranto
Silencioso e branco como a bruma
E das bocas unidas fez-se a espuma
E das mãos espalmadas fez-se o espanto.

De repente da calma fez-se o vento
Que dos olhos desfez a última chama
E da paixão fez-se o pressentimento
E do momento imóvel fez-se o drama.

De repente, não mais que de repente
Fez-se de triste o que se fez amante
E de sozinho o que se fez contente.

Fez-se do amigo próximo o distante
Fez-se da vida uma aventura errante
De repente, não mais que de repente.

dimecres, 5 d’octubre del 2011

Ovidi Montllor recitant ''Coral romput'' de Vicent Andrés Estellés


Ovidi Montllor recitant ''Coral romput'' de Vicent Andrés Estellés

CORAL ROMPUT (Part I)

''Si com l'infant que sap pel carrer seu prou bé anar...''
(AUSIÀS MARCH)

Una amable, una trista, una petita pàtria,
entre dues clarors, de comerços antics,
de parelles lentíssimes, d'infants a la placeta,
de nobles campanades i grans llits de canonge,
d'una certa grogor de pianos usats,
mentrestant la humitat amera l'empedrat
-hi ha fulles de lletuga espargides per terra-,
la conca entre les cames, el rosari en família,
la corda de l'escala -el carrer de la Mar,
el carrer del Miracle- i la filla major
brodant inicials conjugals al coixí,
l'avi de cos present entre quatre brandons,
els corcons de la taula. Una lenta tristesa,
un amor, unes llàgrimes, una pobra nostàlgia.
He tornat. Feia temps que no havia tornat.
Les rajoletes blanques, una olor de pinassa.
Entre dues clarors recórrec uns carrers.
Sé que t'he de trobar avui, demà -no sé.
Tampoc no ho vull saber. No voldria saber-ho.
Sentiria aleshores una tristesa horrible.
T'he despullat de tot allò que m'agradava.
De tot allò només et queda l'alegria.
Jo només busque en tu l'alegria de viure.
Només aquella joia. Només, només, només!
Ara que estic a punt d'estar més trist que mai.
Ara que em resistesc dèbilment a estar trist.
Ara que només tinc ganes d'estar alegre,
ara que aquest desig és l'únic que em sosté
mentre vaig, vinc i torne i calle i no dic res.
Recórrec uns carrers, entre dues clarors,
i sent el veïnat ocult de l'alegria
i en girar un cantó crec que em vaig a morir.
Senyals, només, de tu. Les parelles lentíssimes,
esperances encara. Jo sé que t'he de veure.
Em resistesc a creure que tot ho he perdut ja,
que he perdut el meu dret, vull dir, a l'alegria,
que he perdut el meu dret, vull dir, a tu, a la teua
companyia, a la teua alegria de viure.
Ho he perdut tot, però no t'he perdut encara.
Encara vius, oh tu. Encara vius -i et sé.
Pel dia fou mercat. Només hi ha olor de peix,
una humitat, per terra, bruta i apegalosa.
Era alegre estimar-se. Afirmativament
anàvem pels carrers, entre éssers i coses.
La vida era un carrer amb camions i nuvis
i xiquets i llençols estesos als balcons,
i per damunt de tot un enrenou de ferros
i de xiulits de trens que anaven i venien.
Hi havia el home aquell que venia diaris,
i la xica, de blanc, assetjada per tots.
Hi havia el Monestir de Santa Clara en l'aire
del crepuscle tranquil, com el llum de les cases
i un cansament dolcíssim i una secreta pena.
Hi ha poetes que quan es disposen a escriure
posen damunt la taula el cendrer, les tisores,
el tinter, el secant i moltes coses més.
Calculen les distàncies des del cap al paper.
Discretament assagen poc després el posat.
Darrerament escriuen, i escriuen coses pulcres,
potser renaixentistes, perfectament inútils,
sense les quals els hòmens treballen, amen, moren.
Hi ha poetes que, quan escriuen, en un lloc
deixen cor i rellotge -molesta el seu tic-tac
de corcó que rosega la pobra fusta humana-;
s'asseguren abans que dormen els seus fills
i dorm la seua dona, i aleshores es trauen
els versos com si fossen fotos d'una "vedette"
-cada vers té una imbècil vanitat de "vedette"-
i consideren, greus, cadascun dels seus béns.
Ara passa un tramvia pel carrer de la Pau.
M'agrada, per la nit, escoltar els tramvies
(els tramvies, de nit, deuen passar tots plens
de grans peixos i dones ofegades i inflades).
Un dia escriuré un llibre, un llibre amb el teu nom:
ha d'arribar un dia que diré el teu nom secret,
un nom com una pedra de riu, assuavida,
un nom com una flor impensada en un marge,
un nom festiu de vinyes i el crepuscle en la mar,
un nom com un riu-rau amb les vocals obertes
i l'airet de la mar per la cal·ligrafia.
Dans l'ombre, dans les yeux, dans l'incendie du boix.
Recorde Dominique. I recorde la molsa
que creix entre les lloses del pati de Sant Roc.
Són unes lloses blaves, quasi blaves més bé.
Per l'un costat es veu la mar damunt els pins.
El tic-tac del rellotge, els papers del diari,
les inundacions en el delta de Po,
unes ganes amargues de tornar tenaçment
al meu Coral romput, i aquest dolor de cap
que no em puc llevar mai. Porte no sé quants dies,
porte no sé quants mesos sense escriure ni un vers.
M'han passat massa coses. Potser tot siga això.
Però ara és necessari que escriga certes coses,
certes coses que mai no ha de llegir ningú,
que ningú no ha d'entendre fins que jo estiga mort
i siga tard i siga perfectament inútil:
jo sé, i m'ho calle, qui s'esgarrarà la carn
amb les ungles, plorant tot un espès estiu.
Potser mai no he sentit una necessitat
tan salvatge d'escriure. Però em fa mal el cap.
No sé quantes vegades he desistit d'escriure
per això, per aquest mal de cap que no em deixa.
Ara dorm el meu fill. Pense que ara el meu fill
dorm allà, en el meu poble, al costat de sa mare.
De vegades voldria ser com altres poetes
i haver escrit uns versos honestament rimats
on digués l'alegria que quasi sempre tenen
els ulls blaus del meu fill, oh i el seu cabell ros,
les seues galtes fines com un vers mai no escrit,
com el vers que no he escrit però que vull escriure
-com d'una monarquia europea del Nord.
M'agradaria dir: ara ha passat un cotxe,
feia un petit soroll damunt l'asfalt humit
com si anàs desprenent uns pètals de l'asfalt.
No és això exactament. Dans l'ombre, dans les yeux.
(...)

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

dijous, 15 de setembre del 2011

''Amigo, olha o que eu digo'', um poema gestual de Danielle Bouvet



Amigo, olha o que eu digo

Amigo...
...olha o que eu digo:
o Mundo que tu ouves...
é o mesmo Mundo que eu vejo.
Dá-me a tua mão,
eu oiço a tua mão!
Dizem que sou Surdo
mas eu vejo os pássaros a cantar
e o vento nas árvores (...).
O meu Universo é vazio sem ti.
Olha-me e sorri
aperta a minha mão na tua.
Dá-me a tua mão
e aprende a minha língua.
Tu podes falar por gestos no ar!
Nós podemos chegar às estrelas.
Há tantas coisas para fazermos
JUNTOS!

DANIELLE BOUVET

''Amigo, olha o que eu digo'', é um poema gestual de Danielle Bouvet.
Esta é uma tradução à Língua Gestual Portuguesa recitada por Ricardo Cottim, aluno do 10º ano na Escola Secundária Alexandre Herculano do Porto no ano letivo 2009-2010, jovem surdo e autista. A música é o tema ''Pájaros'' de Gustavo Santaolalla.
Vídeo da ESAH - Escola de Referência para o Ensino Bilingue de Alunos Surdos.

divendres, 29 d’abril del 2011

Minha cabeça estremece com todo o esquecimento



SÚMULA

Minha cabeça estremece com todo o esquecimento.
Eu procuro dizer como tudo é outra coisa.
Falo, penso.
Sonho sobre os tremendos ossos dos pés.
É sempre outra coisa, uma
só coisa coberta de nomes.
E a morte passa de boca em boca
com a leve saliva,
com o terror que há sempre
no fundo informulado de uma vida.
Sei que os campos imaginam as suas
próprias rosas.
As pessoas imaginam os seus próprios campos
de rosas. E às vezes estou na frente dos campos
como se morresse;
outras, como se agora somente
eu pudesse acordar.

Por vezes tudo se ilumina.
Por vezes canta e sangra.
Eu digo que ninguém se perdoa no tempo.
Que a loucura tem espinhos como uma garganta.
Eu digo: roda ao longe o outono,
e o que é o outono?
As pálpebras batem contra o grande dia masculino
do pensamento.

Deito coisas vivas e mortas no espírito da obra.
Minha vida extasia-se como uma câmara de tochas.

- Era uma casa - como direi? - absoluta.

Eu jogo, eu juro.
Era uma casinfância.
Sei como era uma casa louca.
Eu metia as mãos na água: adormecia,
relembrava.
Os espelhos rachavam-se contra a nossa mocidade.

Apalpo agora o girar das brutais,
líricas rodas da vida.
Há no esquecimento, ou na lembrança
total das coisas,
uma rosa como uma alta cabeça,
um peixe como um movimento
rápido e severo.
Uma rosapeixe dentro da minha ideia
desvairada.
Há copos, garfos inebriados dentro de mim.
- Porque o amor das coisas no seu
tempo futuro
é terrivelmente profundo, é suave,
devastador.

As cadeiras ardiam nos lugares.
Minhas irmãs habitavam ao cimo do movimento
como seres pasmados.
Às vezes riam alto. Teciam-se
em seu escuro terrífico.
A menstruação sonhava podre dentro delas,
à boca da noite.
Cantava muito baixo.
Parecia fluir.
Rodear as mesas, as penumbras fulminadas.
Chovia nas noites terrestres.
Eu quero gritar paralém da loucura terrestre.
- Era húmido, destilado, inspirado.
Havia rigor. Oh, exemplo extremo.
Havia uma essência de oficina.
Uma matéria sensacional no segredo das fruteiras,
com as suas maçãs centrípetas
e as uvas pendidas sobre a maturidade.
Havia a magnólia quente de um gato.
Gato que entrava pelas mãos, ou magnólia
que saía da mão para o rosto
da mãe sombriamente pura.
Ah, mãe louca à volta, sentadamente
completa.
As mãos tocavam por cima do ardor
a carne como um pedaço extasiado.

Era uma casabsoluta - como
direi? - um
sentimento onde algumas pessoas morreriam.
Demência para sorrir elevadamente.
Ter amoras, folhas verdes, espinhos
com pequena treva por todos os cantos.
Nome no espírito como uma rosapeixe.

- Prefiro enlouquecer nos corredores arqueados
agora nas palavras.
Prefiro cantar nas varandas interiores.
Porque havia escadas e mulheres que paravam
minadas de inteligência.
O corpo sem rosáceas, a linguagem
para amar e ruminar.
O leite cantante.

Eu agora mergulho e ascendo como um copo.
Trago para cima essa imagem de água interna.
- Caneta do poema dissolvida no sentido
primacial do poema.
Ou o poema subindo pela caneta,
atravessando seu próprio impulso,
poema regressando.
Tudo se levanta como um cravo,
uma faca levantada.
Tudo morre o seu nome noutro nome.

Poema não saindo do poder da loucura.
Poema como base inconcreta de criação.
Ah, pensar com delicadeza,
imaginar com ferocidade.
Porque eu sou uma vida com furibunda
melancolia,
com furibunda concepção. Com
alguma ironia furibunda.

Sou uma devastação inteligente.
Com malmequeres fabulosos.
Ouro por cima.
A madrugada ou a noite triste tocadas
em trompete. Sou
alguma coisa audível, sensível.
Um movimento.
Cadeira congeminando-se na bacia,
feita o sentar-se.
Ou flores bebendo a jarra.
O silêncio estrutural das flores.
E a mesa por baixo.
A sonhar.


HERBERTO HELDER

dimarts, 14 de desembre del 2010

Real Time Web Analytics