Si sóc dalt els Morunys...

Sant Llorenç de Morunys, comarca de Solsonès, Catalunya    

     Si sóc dalt els Morunys quan tot, masos i munts i ocells són aurora, i miro la vall i la conca, tot és una mar d'escumes silencioses; si sóc a l'ampla platja quan tot, cases i gent, vespreja, però em giro a mirar el mar, tot és un bosc frondós amb espessor de branques: També quan sóc amb tu, ara ets la nit amb plugim de pòl·lens i crits mig ofegats per la brossalla –sota un sol de migdia de mar, amb claror de pins i entre aigües llumejants–; ara ets un camp assolellat, sota un cel net, amb flors als cims i càntics –a nit já entrada, a la cambra de dalt, entre coixins llisquívols i el balcó mig obert per a escoltar les veus que només tu i jo copsem.

J.V. FOIX,
  (Sarrià, Barcelona, 28 de gener de 1893 - Barcelona, 29 de gener de 1987.) 

J. V. Foix l'any 1977

Joanjo Bosk canta el poema ''Beatus ille'', de Josep Palau i Fabre

Joanjo Bosk: ''Beatus ille'' (poema de Josep Palau i Fabre)

‎''BEATUS ILLE...''

Sortós qui sense seny ha travessat les mars
i ha conegut el món de l'una banda a l'altra;
qui obeint el seu vent se n'anava a l'atzar,
que és el millor país per als cors sense mare.

Sortós qui com un foll i en un rapte de vol
feia néixer els seus cants del fons de les entranyes;
qui estimava pels ulls com si no tingués cor
i es deixava estimar si tant li demanaven...

Sortós qui com un déu s'ha embriagat d'amor
i d'un llit qualsevol ha somogut les aigües
i ha sentit el seu cos llevar-se com un sol
dels llençols de la nit espessos d'abraçades...

Sortós qui com un rei que donés els seus béns
se n'anava a captar, perdut i sense pàtria,
i tastava la vida en qualsevol indret,
collida pels camins, amb gust de rels amargues...

Qui sol i sense rems i en un mar procel·lós
s'alçurava en el cant sobre la cresta blava
i a la gorja del vent ofegava la por
i sabia esbandir els odis amb rialles...

Qui ha començat mil llibres sense acabar-ne cap
i a tots dava la fi que el moment li dictava
tot creient-se'n l'heroi, fins que n'estava fart
i els llençava al camí com la fruita passada...

                                                      JOSEP PALAU I FABRE
                                                      (Barcelona, 1917- Barcelona, 2008)

L'abraçada de la mort

Algú al lluny del lluny compon cançons de mort.
És tard, diuen al mateix temps un cor de roses negres i campanes abandonades.
 
Mireu ara el vostre cos desprendre's del llenguatge

                                                                                          i esquinçar el matí

tot replet de buits.

XAVIER VÁSQUEZ FREIRE

_________________________________________________________________

Crèdits de la fotografia:

Fotografia Luz do entardecer original de Eduardo Amorim reproduïda i alterada gràcies a una llicència Creative Commons de reconeixement 2.0 Genèrica (CC BY 2.0) que permet copiar, distribuir i comunicar públicament l'obra, fer-ne obres derivades, sense utilitzar aquesta obra per a finalitats comercials, amb la condició de reconèixer l'autor.

Sílvia Pérez Cruz canta ''Pare meu'', poema de Maria Cabrera, en directe a TV3

''Pare meu'', poema de Maria Cabrera en la veu de Sílvia Pérez Cruz en directe a TV3

Aquesta és una versió de la cançó ''Pare meu''. La versió damunt reproduïda d'aquesta cançó va ser interpretada per la cantant empordanesa Sílvia Pérez Cruz en una actuació en directe a Tv3, Televisió de Catalunya, dilluns passat 16 d'abril d'aquest 2012. La lletra de la cançó ''Pare meu'' és el poema ''Salm i paràbola de la memòria pròdiga'' de la poeta catalana Maria Cabrera. Aquesta versió interpretada dilluns passat no inclou el text complet del poema, però es pot accedir a una versió íntegra, és a dir, amb tot el text del poema, en aquest enllaç.

salm i paràbola de la memòria pròdiga

pare meu que ja no ets al poble,
pare meu que potser algun dia jo distretament t'estimava,
pare meu que te'n vas anar pel carrer sense ganes,
pare meu que potser algun dia molt discret m'estimaves,
per la sang que ens corria tan brava per les venes,
per les faccions de la teva cara que se m'esborren,
com el crit que ofega el meu pit,
pare meu!,
per la cicatriu que et partia sencera el ventre,
pare meu!,
pels tels secrets de la ceba als dits de la mare,
per les tardes tan pàl·lides a la cuina de casa,
pare meu!,
per les veus tan confuses del vespre,
pels crits i pels plors i les terrasses en ràtzia,
pare meu!,
per l'olor de gasoil de la teva roba en tornant de la feina, pare meu,
pels somnis que devien ser teus escolant-se per la pica, pare meu,
pels germans meus escolant-se per la pica,
oh pare meu!,
que retrobi la memòria, la memòria del pare i del fill,
la memòria, la gata vella,
la memòria, oh pare meu!,
el fil que em lliga als teus noms, a les teves mans, al teu crani rotund,
al teu riure que no m'agradava,
al teu ventre partit per la cicatriu del destí,
pare meu!,
que no hagi de cremar mai més la meva memòria, pare meu,
i que no me l'hagi de trobar d'improvist mai més,
disfressada de dona despentinada en gavardina i plors
en una cantonada ventosa de manhattan
quan jo només volia anar a collir fonoll passat el pont dels vermells,
oh pare meu!
pare meu, que trobi tota la memòria, pare meu!,
que trobi intactes les meves condemnes de nena de set anys,
que trobi intactes el fonoll i els gallerets vermells
—gall, gallina o poll, pare meu?—,
que trobi intactes la teva història i la meva, juntes, volent-se, pare meu,
com mai no van poder ser,
com mai no podran ser, ara,
oh pare meu,
pare meu que ja no ets al poble.

maria cabrera

l'alguer, febrer del 2009

El teu nom

diré el teu nom i el cantarà l'alosa

JOAN SALVAT-PAPASSEIT

De vegades les orenetes sobrevolen el mar, tocant un silenci anterior a tu, anterior als teus llabis d’hivern, al teu nom estranger que passa entre els meus dits i travessa el meu pit.

De vegades aquesta llum d’hivern sobrevola cada paraula que aprenc, cada paraula que escric, cada rumor que deixe que m'acompanye mentre tu i els teus ulls em parleu en una llengua que ja és meua, com si tu mai hagueres deixat de ser meua, en la flor blava del matí. Perquè en la flor blava del matí naix el teu cós de llum, obris els teus ulls i il·lumines tot allò que un nou any porta ple d'un amor que ningú no pot matar.

Perquè en la flor blava del matí el teu nom brilla en silenci.

XAVIER VÁSQUEZ FREIRE

Crèdits de la fotografia:

Fotografia original de leoplus reproduïda i alterada gràcies a una llicència Creative Commons de Reconeixement-CompartirIgual 2.0 Genèrica (CC BY-SA 2.0) que permet copiar, distribuir i comunicar públicament l'obra, fer-ne obres derivades i fer un ús comercial de l'obra. Postproducció fotogràfica de Xavier Vásquez Freire. L'obra generada es distribueix amb una llicència idèntica a l'original.

''Covava l'ou de la mort blanca'', de Maria-Mercè Marçal

Vídeo de la cançó "Covava l'ou de la mort blanca"

dins el disc d'homenatge "Maria-Mercè Marçal. Catorze poemes, catorze cançons".

Poema: Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000).

Música: Sílvia Pérez Cruz.

Veu, guitarra i melòdica: Sílvia Pérez Cruz.

Guitarra: Raül Fernández.

Violoncel: Alba Haro.

COVAVA L'OU DE LA MORT BLANCA Covava l'ou de la mort blanca sota l'aixella, arran de pit i cegament alletava l'ombra de l'ala de la nit. No ploris per mi mare a punta d'alba. No ploris per mi mare, plora amb mi. Esclatava la rosa monstruosa botó de glaç on lleva el crit. Mare, no ploris per mi, mare. No ploris per mi mare, plora amb mi. Que el teu plor treni amb el meu la xarxa sota els meus peus vacil·lants en el trapezi on em contorsiono agafada a la mà de l'esglai de l'ombra. Com la veu del castrat que s'eleva fins a l'excés de la mancança. Des de la pèrdua que sagna en el cant cristal·lí com una deu. La deu primera, mare. MARIA-MERCÈ MARÇAL

INCUBAVA O OVO DA MORTE BRANCA Incubava o ovo da morte branca sob a axila, à altura do seio e cegamente amamentava a sombra da asa da noite. Não chores por mim mãe de madrugada. Não chores por mim mãe, chora comigo. Estourava a rosa monstruosa botão de gelo onde começa o grito. Mãe, não chores por mim, mãe. Não chores por mim mãe, chora comigo. Que o teu choro entrance com o meu a rede sob os meus pés vacilantes no trapézio onde me contorciono de mãos dadas do espanto da sombra. Como a voz do castrado que se eleva para o excesso da ausência. Da perda que sangra no canto cristalino como uma fonte. A fonte primeira, mãe. MARIA-MERCÈ MARÇAL (Tradução do Catalão para o Português galego por Xavier Vásquez Freire)

Maria-Mercè Marçal

(Barcelona, 13 de novembre de 1952- Barcelona, 5 de juliol de 1998)

Ausiàs March i la filla de Vicent Andrés Estellés

Ausiàs March i la filla de Vicent Andrés Estellés. Una història ben bonica.

Fragment del programa "Identitats", dirigit i presentat per Josep Maria Espinàs a TV3 on va entrevistar Vicent Andrés Estellés l'1 de març del 1987. Ací podeu veure l'entrevista completa.

Aquesta història va inspirar aquest poema:

ACÍ

Deixant amics e fills plorant entorn

AUSIÀS MARCH

Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March.
D'ací el tragueren, mort, amb els peus per devant,
envers la catedral. Carrer de Cabillers,
la Plaça de l'Almoina. Penses els darrers anys
d'Ausiàs March, perplexe amb la vivacitat
dels poetes locals, de l'Horta de València.
Jo sóc aquest que em dic... Es colpejava el pit,
el puny com una pedra, insistint foscament.
I s'en tornava a casa, irritant . en silenci,
barallant l'espigrama ple de dificultats,
unes banalitats del tot insuportables.
Un dia es va morir com es mor tot el món.
Jo sóc aquest que em dic... Agafats de les mans,
vàrem llegir la lápida. I seguírem, després,
pel carrer de la Mar. Ens atreia la casa.
I altre dia tornàrem. I hem tornat molts de dies.
Carrer de Cabillers, la Plaça de l'Almoina.
Hem entrar a la Seu; hem vist la sepultura
d'Ausiàs; hem mirat aquell Sant Vicent, vell,
que pintà Jacomart. Tornem algunes voltes.
El carrer de la Mar, el de les Avellanes.
Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March.
Ací, de cos present, estigué Ausiàs March.
De cos present. Jo sóc aquest.. Un sagristà
de la Seu em contava com referen el cos
d'Ausiàs, amb fils-ferro, enllaçat trossos d'ossos.
Un migdia de llum exasperada, anàrem
a Beniarjó; collires unes flors en un marge:
les volies deixar en aquelles ruïnes.
Creuàrem en silenci les ruïnes, pensàrem
Ausiàs March allí, l'esclava de cinc mesos,
amb el fill bord creixent-li; retornàrem després
a Gandia; tu duies les flors a la mà.
En eixir de Gandia les llançares a l'aire,
a l'aire de Gandia i de Tirant lo Blanc.
Jo sóc aquest que em dic... Carrer de Cabillers,
la Plaça de l'Almoina. La teua mà en la meua
com un grapat de terra, arrelats l'un en l'altre.

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

(Burjassot, 4 de setembre de 1924 - València, 27 de març de 1993).

Rossinyol

Lídia Pujol: ''Rossinyol''. («Iaie», Resistencia, 2003)

VINDRÀ EL ROSSINYOL enamorat per a posar-te cintes de llum en el cabell. Haurà una resplendor blava en cadascuna de les meves paraules. Serà la calma, la tendresa, l'amor sense por, l'amor.

XAVIER VÁSQUEZ FREIRE

COVAVA L'OU DE LA MORT BLANCA

Vídeo de la cançó "Covava l'ou de la mort blanca"

dins el disc d'homenatge "Maria-Mercè Marçal. Catorze poemes, catorze cançons".

Poema: Maria-Mercè Marçal (Raó del cos, 2000).

Música: Sílvia Pérez Cruz.

Veu, guitarra i melòdica: Sílvia Pérez Cruz.

Guitarra: Raül Fernández.

Violoncel: Alba Haro.

COVAVA L'OU DE LA MORT BLANCA

Covava l'ou de la mort blanca
sota l'aixella, arran de pit
i cegament alletava
l'ombra de l'ala de la nit.
No ploris per mi mare a punta d'alba.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Esclatava la rosa monstruosa
botó de glaç
on lleva el crit.
Mare, no ploris per mi, mare.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Que el teu plor treni amb el meu la xarxa
sota els meus peus vacil·lants
en el trapezi
on em desperto
agafada a la mà de l'esglai
de l'ombra.

Com la veu del castrat
que s'eleva fins a l'excés de la
mancança.
Des de la pèrdua que sagna
en el cant cristal·lí com una deu.
La deu primera, mare.

MARIA-MERCÈ MARÇAL

''Dóna'm la mà'' de Joan Salvat-Papasseit, per Ovidi Montllor i Toti Soler

'Dóna'm la mà'' de Joan Salvat-Papasseit, per Ovidi Montllor i Toti Soler

Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l’esguard lent del copsador distret.

Dóna’m la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l’amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d’amar.

Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

JOAN SALVAT-PAPASSEIT

Barcelona, 16 de maig de 1894 - ibídem, 7 d'agost de 1924

Túrnez & Sesé: Aigües de la primavera (Josep Carner)

Video-clip del grup Túrnez & Sesé a partir del poema ''Aigües de la primavera'' de Josep Carner. Inclòs al seu disc : "L'arbre de l'esperança". Música de Daniel Sesé.

AIGÜES DE LA PRIMAVERA

Aigües de la primavera
que degoten pels jardins!
Posades damunt les branques
les gotes es tornen brins.

Al cor de la fotja clara
tremolen els cels divins.
La neu ja s'és fosa tota
i baixa torrent endins;

ai fressa de les escumes
que mou el fullam dels pins!
Com ixen les flors novelles!
Com dringuen els dematins!

Al riu de les aigües noves
s'hi han posat tres molins:

"L'un molia or i plata,
l'altre perles i robins,
l'altre l'amor de les dames
per fer encativar els fadrins".

JOSEP CARNER